És impossible resistir-se a un carmelet com el que ens va regalar l’altre dia la Biblioteca Nacional de España (ho tenen tot tan nacional, aquesta gent, que de vegades semblen comunistes i tot), qualificant no sé sap ben bé si el català i quina altra de “lenguas vernáculas”. És una denominació tan antiquada com quan diuen allò de “las Vascongadas”, però no deixa de tenir certa gràcia. Filològicament parlant, no cal dir-ho.

    D’entrada, per una certa confusió. Com que es tracta d’un terme en desús, és freqüent que confonguem el substantiu amb l’adjectiu. Que són, respectivament, vernacle i vernacular (encara més: no és estrany, les rares vegades que arribem a fer servir aquests mots en la parla oral, sentir el sintagma llengües vernàcules, òbviament per calc del castellà). Ens passa una mica com amb el binomi dejú/dejuni, que tampoc sabem quin és l’un i quin és l’altre. Solem dir ‘venir en dejú’ quan en realitat toca ‘venir dejú’ (és l’adjectiu) o ‘practicar el dejuni’ (el substantiu).

    Però encara és més curiós l’origen de la família. I dic família per coherència amb l’enfocament general d’aquesta columna, però seria més pertinent parlar de parella, perquè ens trobem davant d’un dels pocs casos (concretament n’havíem vist cinc, fins ara: oligarquia, desafiament, sedició, claveguera i paranoia) de mot que genera exclusivament un sol derivat. Un i prou. Vernacle vol dir, literalment, ‘relatiu a la contrada on hom ha nascut’, i seria l’anostrament de vernaculus, ‘relatiu als esclaus nascuts a casa’, i també ‘indígena, autòcton’. No s’escapa a ningú que l’al·lusió als esclaus (tinguem present que estem parlant de l’antiga Roma) la converteix en una paraula ideal per a les ocurrències dels articulistes, però en realitat el més interessant, al meu parer, és el lligam entre la condició de l’esclavitud i la de l’indígena: igual que en la vernacularitat, la denominació sorgeix de l’ull de qui mira (de qui mana, més exactament).

    No us deu haver passat per alt que he escrit vernacularitat: és un dels derivats que hipotèticament s’haurien pogut fer a partir de la matriu. I, tanmateix, no: només n’ha sortit aquest adjectiu, vernacular, que a sobre ja hem vist que la gent deforma en vernàcul (un vici avui dia superat, com també es feia habitàcul d’habitacle o obstàcul d’obstacle). No crec anar gaire desencaminat si aventuro que tal escassedat derivativa té a veure precisament amb la natura original del terme, que l’ha envoltat sempre d’una aureola de sospita per mala fe. No en va els agradava tant als capitostos franquistes. Cosa que deixa encara més clar l’esperit que anima aquesta rància institució on deu costar tant de fer net.