Declaro d’entrada que no vaig veure l’entrevista del director de TV3 a la flamant presidenta del Parlament, de manera que tot el que diré aquí serà estrictament filològic, gens condicionat per cap impressió ideològica o moral relacionada amb la tensió que (diuen que) s’hi va palpar. Però ja avanço que, això sí, hi haurà sorpreseta.

    Entrevista és un mot amb un aspecte net. No presenta dubtes en relació a com està format (prefix més participi substantivitzat), té un origen clar (de vista, i per tant del verb veure) i un significat immediat i sense complicacions. A més a més, ostenta la gràcia d’haver generat un verb de la manera més banal del món, afegint-hi la marca verbal per excel·lència, una simple R: entrevistar. Un verb que a mi sempre em fa una impressió com de lletget, de vol i dol. Sembla un experiment fallit, encara que, ni que sigui discretament, la feina que ha de fer ja la fa. És probable que això sigui conseqüència de l’origen anglès de l’operació, perquè en el camp dels mitjans de comunicació ja fa gairebé un segle que anem a remolc dels americans. El diccionari d’Enciclopèdia, que sol datar les etimologies, en aquest cas no ho fa, de manera que és legítim sospitar que va néixer com a calc d’interview (i el verb corresponent).
    I ja ens estem acostant al fet sorprenent. Corrobora la possibilitat de ser un calc el nom d’aquella revista mítica de la transició (ignoro si encara es publica) que es deia Interviu. Per què ho dic? Doncs perquè, tatxan!… resulta que interviu és un mot normatiu que apareix al DIEC. Eh que no ho hauríeu dit mai? Jo tampoc. Si hi surt és segurament perquè, quan ens va arribar, entrevista no devia existir i per tant, davant la necessitat, devien incorporar el terme anglès amb una adaptació mínima. Si efectivament és així es tractaria d’un cas flagrant d’anglicisme fracassat, perquè hauria estat bandejat rotundament per la nostra prota d’avui. Com veieu, els anglicismes no sempre triomfen (i així avui interviu és un fantasma que només sobreviu entre les pàgines del diccionari. Els castellans, per aquelles coses castellanes que tenen, l’escriuen amb accent a la U: interviú). Però espereu que no s’acaba aquí. La presència de l’insòlit verb interviuar confirma definitivament la hipòtesi; segurament devia tenir una vida ben breu, perquè ja em direu quants de vosaltres l’heu sentit mai. “Demà interviuarem un personatge rellevant”: fa riure i tot.
    Completa la tríada el substantiu que designa l’ofici, entrevistador/a, tan transparent i poc conflictiu com els seus dos parents.