El joc de paraules de l’anunci electoral d’Esquerra ens ha donat matèria de discussió. ‘Via àmplia’ és una evolució de ‘via ampla’ a partir del concepte del partir d’’eixamplar la base’. Com que ample/a és un adjectiu d’ús freqüent i en canvi ampli/àmplia no, ha generat un cert rebuig.

    La primera cosa que cal dir, encara que sembli una bertranada, és que són parents; o més ben dit, que ample és la matriu (del llatí amplus) i ampli un derivat (al seu torn, d’ampliare). Es tracta d’una família de dimensions mitjanetes, tirant a curta (dues dotzenes de membres), en la qual en destaca un, això sí, amb llum pròpia. Em refereixo a eixample, substantiu que no necessita presentació; tot i que els més joves potser no saben que durant força temps el barri internacionalment més cèlebre de Barcelona va ser conegut pels residents pel nom en castellà, ensanche, però això sí, filtrat per la fonètica local: ensanxa (la final és neutra). Això, per cert, estableix un lligam entre el districte d’origen burgès i l’eixamplament de base que, per sort, no passa de ser un acudit.

    El debat sobre la tria lèxica de l’espot també ens remet a una altra de les grans vacil·lacions lèxiques nostrades, la d’amplada/amplària. Però ara no vull anar per aquí (i a més a més sempre teniu els diccionaris), perquè m’estimo més repassar algun altre parent. Amplitud, per exemple, un terme tècnic que ha fet certa fortuna; amplificador, reduït per obra i gràcia de l’apogeu musical a ampli; i finalment ampliació, paraula que inevitablement remet a la locució “del Camp Nou”.

    En realitat la pega de l’eslògan és, al meu entendre, que el joc de paraules ha obligat a una renúncia fonètica. El guany per la pèrdua. M’explico: renunciant a ‘via ampla’, que és el contrari natural de ‘via estreta’ (les implicacions són òbvies), els creatius hi han guanyat potencialitat semàntica: àmplia evoca de manera immediata el verb ampliar, que és la idea subjacent a la campanya. Ara bé, es tracta d’una correlació que només es pot fer per escrit; perquè a l’hora de dir-lo en veu alta, la molèstia, l’ensopec que provoca ‘via àmplia’, li fa perdre tota l’espontaneïtat. Perquè és una seqüència cacofònica, fins diria antinatural, que només es pot salvar posant una mica de distància entre “via” i el diftong final d’’àmplia’; per exemple, “una via més àmplia” o alguna cosa per l’estil. Però això faria perdre força a l’eslògan, és clar.

    Resumint, doncs, i a manera de moral: el que s’allarga per una banda s’escurça per l’altra. Tal vegada els d’ERC n’haurien de prendre consciència.