Es tractava, tal com vam encetar el dia anterior, de repassar la família de repetir a la cerca d’una pista que ens expliqués com és que aquest verb tan usual ha quedat desproveït del sentit etimològic de ‘petició, sol·licitud’ que li venia de pêtere. I ho vam deixar just després de llistar el curiós verb pidolar, que afegeix a l’ètim el matís d’inoportunitat o molèstia.

Sense allunyar-nos-en gaire, trobem dins la família un adjectiu d’aquells que fan gràcia, petitori, que no té res a veure amb mides ni dimensions. Manté intacte el significat etimològic, ‘relatiu a una petició’, i amb prou feines s’ha mogut de l’àmbit jurídic al llarg dels segles.

Asseguda al seu costat hi tenim una germana que també es dedica, ves quines coses, al terreny del dret, i encara fa més gràcia (per la mateixa ambigüitat semàntica que esquitxa son germà): em refereixo a pètita (alerta a l’accent), que significa ‘Allò que es demana a la fi d’una sol·licitud, instància o memorial’. Personalment no recordo haver-lo llegit mai en cap document, però estic segur que, si passés, malgrat que no dubto que en reconeixeria el sentit, un somriure sí que se m’escaparia.

Ja ens els anem acabant. De fet només en queden dos, de parents directes. Un és el substantiu ímpetu, de descendència escassa: impetuós, impetuosament i impetuositat. I l’altre l’adjectiu, una mica més prolífic, perpetu. Perpetuar, perpetuïtat i mitja dotzena més en davallen directament, però jo hi trobo a faltar (això ja és una anècdota personal) el femení perpètua com a sinònim de ‘minyona del mossèn’. Hi va haver una època que el tenia tan ficat a la barretina que fins i tot em semblava que els diccionaris l’espifiaven, fins que vaig acabar descobrint que se m’havia empeltat de la llengua italiana, on sí que té aquest significat. Aquí com a màxim és nom de dona, tal com mostren topònims de l’estil de Santa Perpètua de la Mogoda.

Repassada, doncs, tota la família, no estic gaire segur que ens n’hàgim sortit. De fet diria que gens, perquè no m’ha fet l’efecte que cap dels mots de la colla fes pensar en una etapa intermèdia en què de la idea de ‘adreçar-se a algú amb intenció de demanar alguna cosa’ es passi al mer concepte de ‘reiteració o insistència’. Tal vegada, ves per on, aquesta manca de sentit, aquesta inexistència de correlació lògica, seria el lligam amb la inexplicable i demencial decisió de la judicatura espanyola de repetir el judici al diputat Otegi i els seus companys.

Malgrat tot, bones festes (que, això segur, no seran gens repetitives en relació a d’altres anys).