Pertinentment aclarides les diferències entre màscara amb accent i mascara sense accent, completem la informació de la primera, que és la que ens afecta.

Ja vam dir que, essent més polisèmica que l’altra, també tenia més derivats, però tampoc us penséssiu que gaires. Pocs, però trempats, això sí. Tant, que val la pena descriure’ls un per un.

A més del ja explicat verb emmascarar (el del Enmascarado), d’entrada tenim un mot que jo diria que no es fa servir gota, mascarat, amb el significat de ‘traïdor’. Té molt de regust de llibre d’aventures de l’època dels espadatxins. En la mateixa línia, mascarot seria una disfressa grotesca, i tenint en compte les vestimentes que es veuen per aquests carnavals de déu (o de vegades fins els dies de cada dia), tal vegada no seria mala idea recuperar-la.

En canvi, és d’allò més normal el terme mascaró (generalment amb l’afegitó de proa) que designa la figura humana que els antics velers duien enganxada a la part anterior del buc. En realitat era una variant del mascaró primigeni, de pedra, que s’esculpia a les fonts i en alguns edificis. Tot i que ja no se’n fan, l’abundant literatura marinera ha afavorit que per a nosaltres encara es tracti d’un terme ben corrent (potser hi ha ajudat el llinatge Mascaró, que tanmateix no prové de la mateixa arrel).

Ara només ens en queden dos. El penúltim és mascarell, nom d’un ocell així anomenat en virtut d’una taca negra que li envolta els ulls. Ves per on, també és un cognom, i en aquest punt sembla oportú subratllar la gran quantitat de llinatges que corresponen a noms d’aus, com ara Aguiló, Oriol, Passerell o Colom. Segur que en trobareu més.

I he deixat pel final l’últim dels fills de màscara per raons òbvies, car ens remetrà a la més estricta actualitat. Em refereixo a mascarada, definida pel diccionari com a ‘Colla o ball de persones amb màscares, disfressades’, i, en segona accepció, ‘Representació al·legòrica, històrica o bufa, acompanyada de cant, molt difosa arreu d’Europa als segles XVI i XVII, amb motiu de festes cortesanes i populars’. El vincle amb l’actualitat és clar, oi? Allò que fa tres o quatre segles era una activitat festiva s’ha convertit en pràctica quotidiana, representada per l’estament polític, en què les màscares que veiem actuar davant dels micròfons sovint oculten la veritat del que hi ha a sota, així com les lletres dels cants diuen unes coses que la realitat desmenteix automàticament. El que és innegable, això sí, és que continua molt difosa arreu d’Europa. Cada dia més, de fet.