Als seminaris, on s’estudia per clergue (si és que encara queda algú que ho faci), corre aquella anècdota que explica l’origen d’aquesta expressió tan pintoresca. Com que una de les matèries que s’hi estudien és la retòrica (que és la manera clàssica de dir ‘aprendre a parlar’, i tant de bo encara es fes estudiar avui), sempre queia la pregunta que obligava a desenvolupar un argument. “Per què creieu que això és així i no aixà?”, podia ser l’enunciat. L’estudiant poc aplicat engegava “Doncs perquè…”, i es quedava encallat. En versió original, el que deia era “Dunque quoniam…”, car quoniam és la preposició llatina per dir perquè. I veient que l’aspirant a mossèn no se sabia la lliçó, el professor, exasperat, replicava: “Vos si que esteu fet un bon quòniam”.

Aquest és l’origen, indemostrat però probablement cert, d’aquest vilipendi tintinesc que tant agrada al poble català; com a mínim, tant com tan poc el fa servir. Ja sabeu que un dels trets definitoris del català ensucrat és mostrar un amor romàntic, cursi i embafador per un idioma que a l’hora de la veritat amaga davant dels forasters, no fos cas. Ara mateix m’encantaria tenir una maquineta que comptés quantes vegades faran servir aquesta expressió en públic durant el pròxim mes tots aquests que ara bavegen amb la sortida del president Torra. Que no dic que no estigui bé, alerta; però hauria estat més efectiva, al meu entendre, si en comptes d’un insult de tebeo li hagués engaltat al seu homònim espanyol un bon farsant, comediant, filisteu o fariseu, per exemple, que s’adirien més a la realitat (més que res perquè, com a bon exabrupte ventallonesc, no té un significat gaire concret). En el fons, allò que ha fet el president, i amb ell el llirisme que ens ofega, ha estat fer palès una vegada més que el poble català es troba molt més còmode en la fantasia, en la irrealitat, en un món on els actes no tenen conseqüències reals, que no pas en la dura realitat. M’hi jugaria un pèsol que en Quim Torra, que és una persona llegida, tenia una altra paraula al cap, molt més gruixuda, però que en aquell lapse infinitesimal de temps que transcorre entre el que penses i el que dius, el mecanisme de supervivència que tots els catalans duem incorporat li devia fer aquestes dues observacions: 1. Vigila, nano, que si li dius el que penses de debò prendràs mal; i 2. Ara que ja has començat la frase, quina altra cosa li pots dir perquè no et tanquin a la presó? I així, ale-hop, va sortir aquest tros de quòniam, que encara no entenc com és que no va fer seguir d’un bon “llamp de rellamp de contra-rellamp” que hauria fet les delícies del catalanisme més sòmines.