La represa del curs polític ens ha atrapat amb els carnets al ventre. Com a mínim als de l’espai convergent, i faig servir aquest sintagma per no perdre’m entre tantes sigles. Pel que fa al que aquí ens interessa, s’ha repetit la penosa dinàmica de sempre: algun mitjà ha fet servir el lamentable calc ‘trencar el carnet’ i les xarxes s’han omplert de recordatoris que en català el paper i la roba no es trenquen sinó que s’estripen o s’esquincen.

En realitat no són sinònims exactes, aquest parell. En l’ús, solem reservar el segon per al cos humà (‘un esquinç de turmell’, i no pas un esguinç, alerta) i el primer per als materials tèxtils i cel·lulòsics. De fet el verb estripar és molt simpàtic, perquè és un cas d’aquells (rars) de l’ou i la gallina: teòricament ve de tripa, però es tracta d’un origen incert, perquè, segons una de les dues possibles etimologies, “potser fou un derivat postverbal d’estripar, que provindria del llatí EXSTIRPARE, ‘arrencar, esqueixar’”.

Tal vegada és per aquesta incertesa que la família no ha crescut gaire (no arriba a la dotzena de membres). Però n’hi ha un parell d’especialment interessants: un és, directament, la mare, tripa. Per aquelles coses tan nostres, el poble català es resisteix a substituir el castellanisme callos per la forma genuïna, i així el sentit figurat (‘Conjunt dels plecs d’un llibre o una revista, cosits o encolats, sense les cobertes’) és molt més viu en l’àmbit de la indústria editorial que no pas el literal (‘Trossos d’estómac i intestins de remugadors que hom consumeix en adobs picants’) en el gastronòmic. Jo mateix, que en soc gran consumidor, m’he vist corregit sovint per cambrers que, en prendre nota de la comanda, m’esmenaven i deien en veu alta “callos”, com per assegurar-se que ens havíem entès.

L’altre membre a subratllar és el col·loquialisme estripada (també en forma verbal, estripar) per designar l’acció de forçar el motor d’un vehicle fins a fer-li superar les revolucions aconsellades. Havia estat un dels termes clàssics del motociclisme català, sobretot a les èpoques glorioses d’aquest esport aquí capdavanter. Però últimament, entre la glotofàgia castellanitzadora i la paranoia de la seguretat (córrer en moto o en cotxe s’ha convertit en pràcticament un estigma), d’estripades cada cop costa més de sentir-ne. Però qui no es conforma és perquè no vol: si teniu mono de català com cal, sempre podeu agafar el vespino i estripar fort fins a trobar un afartapobres on us facin un bon plat de tripa. Ara, no estripéssiu massa, tampoc, que si us foteu de cap potser allò que quedarà ple d’estrips serà la vostra roba.