Vet aquí un cas notable de disparitat entre intensitat i ús. I ara miro d’explicar-me perquè això m’ha quedat una mica abstrús.

Drama és un terme de freqüència tirant a baixa i de família més aviat escassa. I en canvi no solament és mot de coneixement general sinó que arrossega una carrega semàntica molt intensa, d’aquelles que deixen petja. No la fem servir a la babalà; quan diem que una cosa “és un drama” és que realment la situació ens senmbla greu. I de fet això ho confirma, paradoxalment, l’ús irònic del mot: “Ui, aquest munta drames de no res!”, o, encara més enllà, “No en facis cas que és una drames, aquella”. L’exageració per via de la ironia és un recurs tradicional per contrarestar tensions.

He dit que la família és escassa. No arriben ni a la desena: dramàtic (com l’art que s’estudia a ñes escoles de teatre), dramatisme (com el de la situació de tensió transmesa per tots els canals televisius), dramatització (com el guió escrit a partir de la pròpia experiència de casa), dramatitzar (que és una cosa que tots fem de vegades per obtenir algun profit) i tres o quatre més. Si us hi fixeu, no hi he inclòs dramaturg (com l’enyorat Benet i Jornet) ni dramatúrgia perquè etimològicament no provenen directament del grec drama, que ja aleshores tenia el mateix significat d’ara perquè procedia del verb drâo, ‘obrar’; sinó que són sengles compostos a partir de dramat-, una forma evolucionada expressament per tal de complir aquesta funció (el mateix que trobem, en aquest cas en posició final, a psicodrama o melodrama).

Aclarit el llinatge, diria que el fet més ressonant, o xocant, d’aquest mot és una altra mena de dicotomia, la que s’estableix entre el significat diguem tradicional del terme (‘Composició teatral considerada com un gènere mixt entre la tragèdia i la comèdia i on l’acció s’imposa a la narració’) i l’ús figurat, aquell que el diccionari defineix com a ‘Esdeveniment de la vida real que interessa i commou vivament’. El drama de l’existència, vaja; o el del fill que estavella el cotxe de son pare, o el de la noia que es queda prenyada i no sap de qui, o el de la família que es veu desnonada, o tants i tants altres que ens alegres la quotidianitat. Li ha passat una mica com a la paraula crítica: que en sentit literal es refereix a una valoració sobre una obra artística, i per tant a priori no és ni positiva ni negativa, mentre que l’ús popular l’equipara a queixa o protesta. És com si determinades paraules transmetessin aquesta pulsió atàvica que tenim a prendre’ns les coses pel cap que crema.

La setmana entrant anirem pel veritable drama
 
Camilleri és més fiable perquè reflecteix la realitat ling de Sicília i Sciascia no?