Fa mig any encara no, per aquelles coses del destí, vam descobrir que els substantius secret i secretari, dos mots tan i tan corrents, provenien d’un verb que en canvi de corrent no en té res. De fet, és un complet desconegut, llevat de per a l’Oye Sherman, que confessa que és una de les seves paraules preferides: cerndre, ‘passar pel sedàs (farina o qualsevol matèria reduïda a pols)’. No podem dir que hagi desaparegut de les nostres vides com tant de vocabulari relatiu a usos i costums antics perquè segurament no hi havia estat mai. Designa una acció tan específica que queda circumscrita a l’àmbit restringidíssim de la indústria on es feien o es fan servir una certa mena de garbells. Si ens el fessin conjugar segur que la majoria passaríem prou fadigues.

I tanmateix, igual que el llatí sobreviu (fora dels murs del Vaticà) a través de les llengües que en són filles, cerndre perviu en els seus derivats. Que no són pocs, precisament: una seixantena llarga, entre els quals aquest que els aldarulls a Minneapolis i el consegüent ús ideològic que se n’ha fet aquí han posat a l’aparador. Discriminar i discriminació provenen de discrimen, ‘allò que separa’, al seu torn evolucionat des de cêrnere, ‘separar, destriar, comprendre’. La continuïtat semàntica és evident, i de fet la discriminació a la manera actual es podria entendre com un ús figurat de l’acció original, estrictament física. Per dir-ho amb una imatge ben gràfica, seria com si l’agent discriminador (en aquest cas la policia) anés fent passar la gent per un garbell per tal de separar els qui serien mereixedors d’un cert tracte dels que no.

La puixança d’aquesta branca de la família al llarg de les últimes dècades (a partir del maig del 68 i la revolta de Marhin Luter King, però encara més des de l’esclat de la correcció política) l’ha ajudat a créixer fins a la desena de membres actuals, inclòs un octosíl·lab tan eixerit com indiscriminabilitat. La vedette de la colla és l’adjectiu indiscriminat, que va tenir una època de glòria fent parella amb ús: “l’ús indiscriminat de (tal cosa)” es va convertir en una crossa del periodisme que va fer fortuna.

I en canvi el qui no en va fer gens ni mica, de fortuna, va ser el pare de totes aquestes criatures: el substantiu discrim, ‘distinció, diferència’, que malgrat ser encara present al diccionari tot just trobo en un poema de 1931 del mallorquí Llorenç Riber: “”Dolçament vostres pares confonien / la semblança del rostre; dessemblança / i discrim ben crudel posà amb l’espasa”. Sovint és la història mateixa dels mots la que estableix els més capritxosos discrims.