Encara no surt al diccionari, però ja ens hi hem avesat tant que és com si hi fos. I abans que algú es precipiti a reclamar-ho, dono el meu parer: m’estranyaria que hi acabi entrant, si més no a la curta, perquè és un ús impropi a partir d’una traducció esbiaixada de l’anglès (desescalation), per l’estil del col·lapsar que vèiem fa poques setmanes. Un ús d’aquells que als lingüistes no els agraden gaire. Donem-li (i donem-los) temps.

Però desescalar té una virtut com a neologisme que fa que valgui la pena aturar-s’hi un moment. Desmuntem-lo. D’entrada, si li retirem aquest prefix que l’ha fet posar de moda (des-) ens trobem un verb perfectament habitual: escalar, tant en el sentit literal (practicar l’esport de l’escalada) com en el figurat (ascendir socialment). Si reculem una passa més, obtindrem un mot encara més freqüent en la nostra vida: escala, terme una mica polisèmic i amb força accepcions (escala de mà, de tisora, extensible, mecànica…; escala de valors, a gran escala, joc d’escala…). Però aquí ve la sorpresa: una paraula tan quotidiana com aquesta no passa d’una vintena de derivats, cosa que la situa en la franja tirant a baixa de les constel·lacions lèxiques que tant ens agrada fer en aquesta secció. Escaleta i escalinata tal vegada són els dos més coneguts, i després ja vindria escalafó (es veu que d’origen castellà) i, molt desconegut, el meu preferit: escalera, un adjectiu ideal per als jocs de paraules perquè no és, com podria semblar, cap barbarisme sinó que qualifica la bèstia de corral que va a l’escala del carro. Un terme en complet desús, com tants altres propis de la vida de pagès.

L’altra meitat dels derivats tenen a veure precisament amb l’etimologia del mot, que no és altra que scala, ‘esglaó’, i en darrera instància scandere, ‘pujar’ (faig un incís una mica llarg per apuntar que aquest verb en va generar un de ben allunyat semànticament, encara que molt semblant en la forma, que és escandir: ‘Parlar descomponent les paraules en síl·labes pronunciant-les separadament’. És a dir, pronunciar de manera lenta i clara un o més termes per tal que s’entenguin bé. Trobo que és un verb preciós injustament desconegut. Fi del parèntesi). Aquests derivats són les branquetes respectives d’esglaó i d’escaló; el primer té el seu què perquè en realitat és un encreuament del segon amb graó: escaló + graó = esgraó, una d’aquelles interseccions que solen generar confusió en els parlants.

I fins aquí les virtuts de desescalar. La resta de l’interès queda reduït a comprovar si, efectivament, el nou sentit provinent de l’anglès acabarà per ser normatiu o no. S’accepten juguesques.