Al llarg de tres setmanes hem repassat l’extensa llista de fills del verb espirar, pare del primer component de la nostra conspiranoia (conspirar) i ara ja passàvem pels tres darrers, els tres verbs més proficus de la família: aspirar, inspirar i respirar.

Ho havíem deixat a mitges amb la doble línia semàntica d’inspirar: la literal (agafar aire) i la figurada (la relacionada amb la creació, diguem). Molt més rendible la segona, no és estrany que hagi donat lloc a un substantiu com inspiració (que és divina quasi per naturalesa), un adjectiu com inspirador o un participi nominalitzat com inspirat: “És una dona molt inspirada, li surten les cançons com si res”.

Passem al segon: aspirar. Viu en una dicotomia idèntica a la de l’anterior. En aquest cas el significat literal és predominant (“Atreure aire/un gas els pulmons” i també “Pronunciar amb un soroll gutural produït per l’expulsió de l’aire a través de la glotis”) i el figurat potser no tant: “Portar (a algú) el seu desig a l’obtenció d’alguna cosa”). En conseqüència, els seus fills també s’adeqüen a aquest esquema. Ara bé, cal dir que en aquest cas en tenim tres de més il·lustres: aspirant, molt viu en els àmbits de l’esport i de la política; aspirat/da, de la lingüística (la H aspirada) i sobretot aspiradora, en el de la llar i la indústria.

I ja només ens queda l’últim, un verb tan i tan rellevant com respirar. Seguint l’esquema familiar, es desdobla en el sentit literal (el purament fisiològic) i els figurats: “Gaudir d’una treva o descans”, “Retrobar el repòs o la tranquil·litat”, “Manifestar o transmetre en l’expressió o en la conducta: La novel·la respira pessimisme”; i fins i tot un de mixt: “Un lloc clos, tenir comunicació directa amb l’atmosfera mitjançant una obertura. Aquesta cambra no respira”. D’aquí, doncs, els derivats esperables: respirador, respiració, respiratori (l’aparell), respiròmetre (que també és un aparell, però d’una altra mena) i fins i tot respirall, sinònim d’aquell espirall que vam veure el dia passat. Més visible és l’adjectiu irrespirable, que pot donar la mesura de la tensió viscuda en una determinada situació. I completa la família un de curiós, respir (“Temps curt de repòs, interrupció de la feina, de l’esforç”), que malgrat la transparència etimològica gaudeix de mala anomenada perquè porta la llufa de castellanisme.

I fins aquí la conspiranoia. No patiu que no ha estat cap conspiració, senzillament m’he inspirat, amb alguna guspira poètica, tot aspirant a fer-me entendre. No pas espiritualment, és clar. I si no me n’he sortit, doncs… ai! (sospir), alabat siga déu.