Aquest és un rodalmot de reparació. Fa un parell o tres de setmanes vam dedicar la columna a la controvèrsia mesa/taula de negociació i vam resoldre que, usada en aquest sentit, mesa és un castellanisme inadmissible; per sort, els mitjans comparteixen punt de vista i les meses pràcticament han desaparegut dels titulars, si més no en aquest sintagma de tanta actualitat.

Per això trobo que és just dedicar-li un dia a aquest objecte tan i tan quotidià (segurament perquè és tan i tan útil) que apareix sempre a la primera lliçó de qualsevol idioma que estudiïs. Taula, cadira, casa, llit… objectes sense els quals la vida tal com l’entenem seria pràcticament inviable. En el cas de taula, procedeix de tabula, que en l’ús comú va desbancar mensa (mot que actualment només conserva la llengua italiana, per referir-se a un menjador col·lectiu). L’origen de taula, doncs, és humil, un mer tauló de fusta, també anomenat llata en algunes contrades. No és una família gaire nombrosa (una trentena de derivats), però conté algun mot interessant, com el verb entaular-se o el substantiu retaule, contracció aglutinada de ‘rere taula’ perquè s’aplicava a les pintures que es penjaven darrere de l’altar. També són destacables el taulell de la botiga, perennement confós amb mostrador (que no designa cap objecte cat és un adjectiu) i la tavella de les plantes (‘Embolcall o beina d’un llegum’), d’on prové l’expressiu verb estavellar-se. Finalment, el mot més modern de la família és tabulador, sorgit de tabular, paradoxalment d’allò més pròxima a la tabula original.

Però el cert és que taula no necessita parents perquè brilla amb llum pròpia. Ella sola compta amb més accepcions que tota la família junts: des de les formes diverses que pot prendre (taula rodona, taula escriptori) a les funcions (taula de canvi, taula de billar), passant pels sentits figurats (taula de salvació, taula rasa, taules de la Llei…) o els sintagmes: parar taula, cap de taula, tenir taula parada… El repertori encara va molt més enllà si ens endinsem en el camp de les dites i refranys: ‘fer taula rasa’, ‘a taula i al llit i al primer crit’, ‘parar taula i llevar el pa’…

De fet, si mesa no fos castellanisme, tampoc fora tan desbaratat concedir-li un significat com el del començament, així descarregaríem taula de tanta polisèmia. Però etimologia obliga. No sé pas quina lliçó es pot treure de tot plegat, però si més no el fet que la negociació descansi sobre un objecte tan familiar no deixa de donar una certa confiança. Ni que sigui per allò de val més boig conegut…