Quan creus que ja no hi ha res que et pugui sorprendre, vet aquí que la realitat (lexicogràfica, en aquest cas) et clava un mastegot al morro. Resulta que buscava material entre els titulars de la setmana (“Torra i Aragonès anuncien els membres de la delegació catalana a la taula de negociació amb el govern espanyol”), i em semblava que delegació era un bon candidat a rodalmot quan descobreixo, sorprès, estupefacte, que hi ha un terme encara inèdit en aquesta columna setmanal dedicada als mots del conflicte. I mira que n’hem vist dos centenars llargs. Sembla impossible.

Perquè el mot en qüestió és ni més ni menys que llei (el pare de delegació i de 64 més). Cinc dotzenes llargues de derivats que gairebé podrien sortir tots en aquesta columna perquè estan directament relacionats amb la qüestió: al·legació, il·legal, legislació, legislatura, delegat… Els dos únics que hem tocat han estat legalitat i lleialtat, però sense recular fins a l’arrel.

De fet l’etimologia de llei és d’allò més senzilla; gairebé canònica, gosaria dir, si més no pel que fa a les paraules heretades del llatí, que són majoria: de lex, legis, amb el mateix significat. La potència enorme d’aquest monosíl·lab rau més aviat en el caràcter simbòlic que li hem atribuït; no solament ha generat un nombre considerable de mots d’alta freqüència d’ús sinó una quantitat gens corrent de locucions: llei fonamental, llei divina, llei natural, llei moral… ÉS indubtablement una paraula de pes.

En el cas concret de delegació, té la curiositat que prové d’un dels derivats cultes de llei, llegar, ‘deixar en testament’. Dic curiositat perquè llegar i llegat són dos termes semi-cultes amb poques possibilitats d’entrar en la parla comuna a causa de l’aspecte “sospitós” de castellanisme que tenen (injustificat), i de retruc també a causa de l’existència de legat, que tanmateix no és pas sinònim de llegat (herència) ja que designa un càrrec consolar (una pista, si mai us trobeu en el dubte, és recordar que legat no té cap equivalent verbal: el verb legar no existeix). Fora d’això, delegació és d’una transparència absoluta, des del primer sentit de ‘Acció de delegar’ fins al d’acte administratiu, d’oficina del delegat, de seu secundària o sucursal i finalment del que avui ens ocupa. En aquest sentit, doncs, no crec pas que hàgim de témer sorpreses per part d’aquest ‘conjunt de persones delegades’ que han de representar l’independentisme en aquesta enredada que els espera. És clar que, veient tot el que hem vist, com deia al principi, ja no ens estranyem de res.