Avui aquest secretari de la JEC totpoderós que es veu que pot més que tot un Parlament (de la legislació colonial espanyola ja no ens hem de sorprendre de res) ens darà una bona sorpresa a tots. O dues, més aviat. No com la que ja ens va dar l’altre dia, amb les conseqüències polítiques i burocràtiques que se’n deriven, sinó la que té efectes filològics. Perquè oi que res de més senzill que respondre, si us demanés de quin mot creieu que prové, que de secret?

Doncs sí però no. Sí en el sentit que, efectivament, secretari és un derivat de secret; però no perquè secret no és pas l’ètim, sinó, al seu torn, un altre derivat. De quin mot podria descendir un terme com aquest? No cal que us hi escarrasseu que no hi arribareu, perquè es tracta d’una paraula en desús, si és que mai ha estat en ús. Vinga, l’engego: cerndre, un mot que no solament fa de mal pronunciar (quatre consonants seguides, poca broma; tantes com construir o menstruació però de seqüència més punyetera) sinó fins i tot de saber què vol dir: no la utilitzem, probablement no l’hem llegida mai, no ens sona cap mot similar o derivat que ens en pugui donar una pista… Què deu voler dir aquest verb tan misteriós?

Ep, he dit que no ens sona cap derivat? Doncs aquí ve la segona sorpresa. Perquè la família que en sorgeix no solament és nombrosa (66 derivats!) sinó plena de mots ben quotidians, que fem anar cada dia. I alguns amb significats ben interessants.

D’entrada, el significat. Cerndre vol dir ‘separar, destriar, comprendre’; una cosa com ara ‘sedassar o filtrar’ però amb un punt més abstracte o de ressons morals. I atès que és un verb, comencem pels derivats verbals. Concernir, per exemple, amb el seu fill concerniment; discernir, que ja és una mica més usual, igual que discerniment i companyia, però encara no tant com el seu germà discreció, paraula que ja entra de ple, per no dir de pleníssim, en la parla quotidiana de tots nosaltres: discreció/ indiscreció i discret/indiscret, oi que sí? Finalment, el tercer verb que se’n desprén és molt pròxim per forma al que avui ens ocupa però d’allò més distant per significat: secretar, d’on prové secreció.

Enllestits els verbs, passem als substantius de la família, que és on hi ha substància. D’entrada, un de tan abstrús o desconegut com la mare, però que no us resultarà del tot desconegut: discrim, ‘distinció, diferència’. Progenitor, és clar, de termes tan en voga com discriminar o discriminació.