Si la memòria no em falla l’any passat ja vam parlar un dia de la sorpresa que em va comportar descobrir que, lluny d’acabar-se’m els mots del conflicte, no donava l’abast: les peripècies d’aquest serial interminable em fornien material nou cada setmana.

Doncs bé, aquests dies de festes nadalenques la cosa ha arribat al paroxisme (terme que, per cert, significa exactament ‘període d’una malaltia o d’un estat morbós durant el qual els símptomes tenen llur màxima acuïtat’). M’he trobat assegut davant de la pantalla rumiant què escriuria: sobre les negociacions entre PSOE i Esquerra, en què els segons havien de prometre l’abstenció per tal de facilitar la investidura dels primers? A canvi d’alguna cosa, és clar; per exemple, de discutir la possibilitat d’una consulta refrendària. O bé sobre la reacció que tot plegat generava en el seu soci de govern, que reclamava un diàleg bilateral entre governs, i no pas entre partits?

Això hauria estat a l començament de festes, i en canvi a partir de Cap d’any, amb l’acord ja fixat i aprovat, l’interès semàntic es va desplaçar cap al procediment de la investidura en ella mateixa: l’estrena de la immediata legislatura ha estat més sorollosa que mai, diuen els experts, i la duresa dialèctica de la dreta ha fet aparèixer noves denominacions en el paisatge polític, com ara el concepte d’ultraultradreta. A més d’un dels mots estrella de la setmana, el tamayazo, que els mitjans han reproduït tal qual perquè de moment no disposem de cap equivalent en català.

Però espera’t, que no s’acaba aquí. En l’entremig, hem assistit a la trama paral·lela (per dir-ho en termes narratius) de la doble sentència de la JEC: d’una banda, la inhabilitació del president Torra per l’afer de la pancarta i de l’altra la d’Oriol Junqueras com a europarlamentari (una resolució que va donar per a un bon joc de paraules per part del meu col·lega Isidor Marí: l’etiqueta #jonomaJEC). Com era lògic, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea li ha faltat temps per desautoritzar la sentència de la instància espanyola i declarar que el president d’ERC podrà prendre possessió a partir de la setmana entrant. Igualment esperable era la reacció de la caverna, que ha fet servir el bonic compost extralimitar-se per referir-se a l’actuació del president del Parlament Europeu, tot brandant el tòtem de la sobirania espanyola.

Com veieu, la realitat és tan generosa que de vegades aclapara. Davant de tanta riquesa, vosaltres què hauríeu triat?