Rodalmòticament parlant, el trànsit del 2019 al 2020 ha estat una mena de frontissa, perquè ho vam deixar amb un doble interrogant: quina relació hi ha entre immunitat i el mot del qual deriva, municipi, i com és que de la unió dels llatins munus (‘ofici, servei’, però també ‘obsequi’) i capere, ‘agafar’ en sorgeix aquesta paraula de sentit tan poc diàfan.

La segona branca de derivats de municipi (la primera és precisament la d’immune i immunitat) és molt evident: municipal i els seus parents. Cap dificultat. Però amb la tercera ja arriba l’emoció: es tracta d’un parell d’adjectius que segurament només heu vist de resquitllada en algun text de registre molt formal: munífic i munificent, sinònims que volen dir ‘molt liberal, generós’. Tal vegada us sona un pèlet més el substantiu corresponent, munificència. I si no, no patiu perquè es tracta de mots cultes en desús, que no s’adiuen gens amb la prosa dels nostres dies, ni tan sols la més encarcarada. Però ja sabeu, perquè amb els sis centenars de rodalmots que traginem (la setmana passada, ves per on, era el número 600), que les paraules sempre ho ensenyen tot, només cal saber-les mirar. En aquest cas, la lupa ens la posa la darrera branca de derivats de municipi, la que comença amb el verb remunerar (i els seus fills: remunerable, remuneració, etc). Ara, encara que formals, ja som davant de mots més familiars: qui no ha pronunciat alguna vegada el sintagma “una feina ben (o mal) remunerada”? I la lupa allò que ens diu és que aquell munus que dèiem i que aquí trobem al bell mig del mot, re-mun-erar, ha pres el segon dels sentits de l’original, el d’’obsequi o pagament, retribució’. Sabent això, ja podem tornar al principi: el significat primigeni de municipi és el de, literalment, ‘agafar pagaments’; en llenguatge normal, ‘recaptador d’impostos’; és ben probable que a la consolidació del mot com a sinònim d’ajuntament hi contribuís l’altre sentit, el primer, el de ‘funció o servei’: recollir diners (dels administrats) per poder oferir serveis públics sembla, efectivament, una bona definició per a un concepte que avui tenim perfectament assumit però que al segle XIV no era pas tan habitual.

Arribats en aquest punt, només ens queda fer el lligam entre municipi i immunitat. Lligam que, de fet, podem traslladar a escala europea (atès que parlem d’europarlamentaris), car el Parlament europeu no deixa de ser una mena d’ajuntament a l’engròs. Però com que m’he quedat sense espai, us deixo les reflexions, segurament sucoses, a vosaltres. Bona entrada d’any.