Certament no es pot negar que la realitat té capricis que de vegades superen tota fantasia. No fa ni dos mesos que parlàvem de la immunitat policial (provinent del llatí poena, ‘pena’), arran dels abusos de la BRIMO a les manifestacions post-sentència, i tot d’una el terme torna a saltar a la palestra acompanyat d’un quasi homòfon, immunitat. La dreta espanyola, i part del que no és la dreta, han posat el crit al cel amb la decisió del Tribunal de Luxemburg sobre la condició d’europarlamentari d’Oriol Junqueras. Així, els del “Santiago y cierra España!”   han tornat a posar en circulació un lema que sembla fet expressament per rodalmotitzar-lo: “Immunitat no és impunitat”.

Què tenen a veure, filològicament parlant, aquests dos mots? Doncs ben poqueta cosa: el prefix i res més. In-, que davant dels mots començats amb M, B o P es transforma en im-, és un prefix privatiu, és a dir, que nega el significat del mot que precedeix. I para de comptar. Perquè si en el cas ja analitzat impunitat té un sentit transparent (im-punitat, no-punitat, és a dir, no càstig), la paraula d’avui ja són figues d’un altre paner, perquè és molt menys evident. I amb petita sorpresa inclosa.

Anem a pams. D’entrada deriva de l’adjectiu immune, del llatí immunis, ‘lliure de càrregues, de tot servei’. Com que el prefix privatiu ja ens l’aporta directament la versió original, en deduïm que el mot munus significava ‘ofici, funció, servei’. La definició moderna resulta una mica més comprensible: immune vol dir no subjecte a una obligació o una autoritat (i, per extensió, ‘a una pena o càstig’, punt on sí que hi hauria una clara proximitat de sentit amb immune). D’immunitat, doncs, que és derivat de segona instància, en penja una petita família certament no desconeguda: immunitari, immunitzar, immunologia…

Abans de passar a la segona gran branca de la família, torno un instant al començament per revelar-vos la sorpresa: aquest munus esmentat és el mot llatí que trobem ni més ni menys que en una paraula aparentment tan llunyana d’aquestes com municipi. En llatí, municipium era un compost format precisament per munus (‘ofici; però també, en segons quins contextos, obsequi’), i capere, ‘agafar’. La relació entre els significats inicials i el resultat del compost no sempre es percep d’una manera directa, però sempre acaba apareixent un derivat o altre que ho il·lumina. Però això serà la setmana entrant. Mentrestant, i com que ja hem arribat impunement al final de la columna, que tingueu bones festes.