La família de dividir té una quarantena escassa de membres, cosa que la col·loca a la franja mitjana de la classificació. Però té un honor molt especial: el rècord absolut de mot monovocàlic. És a dir, la paraula més llarga en què totes les síl·labes contenen la mateixa vocal. És un joc ludolingüístic: urubús és monovocàlic en U i té sis lletres, corcorco en O i en té vuit, entretens en E i nou lletres i salamandra en A i deu lletres. La cosa es pot millorar força, perquè els monovocàlics en E i en A, gràcies als prefixos, són força elàstics: desencertes (11), assaplanaran (12)… Però ningú pot competir amb les 16 d’indivisibilíssim, que té el mèrit afegit de ser-ho amb una vocal menys productiva.

Amb més pes semàntic, són fills del mateix pare el substantiu divisa i el que titula aquesta columna, divisó. Comparteixen el tret de ser força polisèmics (designen més d’un concepte diferent), tal vegada a causa de l’ADN que arrosseguen: l’herència de dividir és fragmentar-se, fraccionar-se, multiplicar-se.

Ara, en això, cap derivat millor que un que encarna a la perfecció l’essència de la fase històrica en què ens trobem. No solament aquí sinó a tot el planeta. Em refereixo a individu. Fixeu-vos-hi: in-dividu, és a dir, indivisible, que ja no es pot dividir més. Si agafem, ara que parlàvem de planeta, totes les persones que hi viuen, la població, les podem anar dividint en unitats més petites: connacionals, paisans, vilatans, colla, família, parella… Però el límit és l’individu; per sota d’ell, si dividim més ja desapareix l’essència humana, allò que en surt ja no està format per persones. Traslladant la imatge a la Diada, aviat tindríem fet el paral·lelisme: ‘manifestants’ com a col·lectiu complet, després ‘membres i simpatitzants d’ERC’ per una banda, ‘de JxC’ per l’altra, ‘de la CUP’ per una altra, ‘de cap partit’… I així, de picabaralla en picabaralla, anar segmentant fins al que sembla l’estadi últim en què el català deixa de discrepar/dividir-se dels altres: l’individu. “Dos milions d’individus es manifesten per la independència”, un titular no tan impensable.

En aquest sentit, si més no, som un poble precursor. Perquè fixeu-vos que entre els fills directes d’aquest mot n’hi ha un que està més que de moda: individualitzar: “distingir una cosa d’altres per qualitats peculiars”. La publicitat en diu personalitzar perquè fa de més bon dir, però és exactament això. I en matèria de reivindicació política, l’estadi final d’aquesta evolució és la manifestació unipersonal. Per independitzar-se de tots els altres.