El motiu pel qual la dreta més fanatitzada i irracional és anomenada extrema no sembla presentar gaire dificultat lògica: qualsevol sabria respondre que en diem així perquè se situa al final, a la punta de tot del ventall ideològic. I tindria raó.

La gràcia, un cop més, rau en la forma. De fet, per batejar-la es podrien haver fet servir altres adjectius, com els cinc que dona el Diccionari de sinònims d’Albert Jané: última, darrera, llunyana, màxima o radical. Però no. Es va triar extrema, un mot que prové d’extra, forma adverbial d’exterus, ‘de fora’. I amb el significat de l’arrel llatina ja deveu haver vist per on vaig. Ho explico amb deteniment perquè val la pena.

Extra té quatre branques de derivats, totes quatre originades per adjectius: estrany, exterior, extern i extrem. Descomptant la nostra protagonista d’avui, fixeu-vos que les altres tres recullen la idea present en l’ètim d’exterioritat, és a dir, de forania (si em permeteu la innovació). Extern la conté d’un mode més o menys vague, i tal vegada és per això que només té un parell de derivats (externament i externat. Externalitzar encara no ha estat recollit); exterior ja la presenta d’una manera més clara, cosa que explicaria per què té el doble de derivats. Però allà on s’observa d’una manera rotunda és a la primera branca, la d’estrany. Perquè estrany, segur que més d’un ja hi heu reparat, és sinònim d’estranger, i en conseqüència pare d’estrangeria, estrangerisme i fins i tot d’un verb tan curiós com estrangeritzar (“Modificar quelcom propi imitant una cosa estrangera”). Extrema i estrangera, doncs, provenen de la mateixa arrel, cosa que confirma d’una manera molt gràfica aquella teoria que diu que els extrems (i mai tan ben dit) es toquen.

En italià existeix una paraula força curiosa, estraniamento, que no té res a veure amb el nostre estranyament (“Pena que consisteix en l’expulsió del condemnat del territori nacional”: seria un perfecte fals amic). L’estranyament italià és un ‘esdevenir estrany’, un ‘allunyament’ que provoca el desconcert, la dificultat de situar-se allà on fins ara estàvem situats. Un bon exemple d’estraniamento seria el del veí del centre de Barcelona que de cop i volta, sense moure’s de casa, se sent un estrany al barri perquè li han canviat els comerços (ara són paquistanesos), els veïns (ara són guiris) i fins i tot l’aspecte general (ara predominen els edificis nous i “funcionals”). Si jo fos d’un partit d’extrema dreta i m’assabentés que, en el fons, provinc del mateix lloc que aquell a qui més odio, una mica estraniato sí que em quedaria. Com a mínim.