Som uns quants decennis més endavant i els uniformes ja no són de soldat sinó togues i punyetes, però l’esperit és el mateix. L’Espanya de sempre, marcial i castrense, intenta sotmetre Catalunya com sempre, per la força i l’abús de poder. Si feu l’esforç de posar-vos un filtre sèpia davant dels ulls no us costarà gaire de veure la imatge del caudillo en el posat superior i arrogant (per bé que de vegades disfressat de somrient) del jutge Marchena.

A les llars catalanes que havien estat represaliades pel franquisme, que eren moltes, el mot guerra tendia a ser silenciat, però s’hi escolava a través de dos fills seus: la postguerra (un record omnipresent) i el consell de guerra, que quan érem petits tenia un puntet de contradictori, perquè no acabàvem d’entendre què hi feia un substantiu més o menys amable com consell al costat del monstre de tots els monstres, la guerra. En vam tenir una visió clara més tard, quan li va tocar el torn a en Boadella, i ens vam adonar de fins a quin punt l’escenificació dels rituals militars pot arribar a ser esporuguidora. De fet, les ulleres de sol i el somriure de conill del dictador tenien acollonides un parell de generacions.

Guerra és un terme que prové de la llengua germànica, de werra (‘discòrdia, baralla’), i n’hem heretat tant la potència sonora com la semàntica. Potser això explica que no hagi generat gaire família, com una mena de mecanisme de compensació per la capacitat destructiva que ja te la matriu. Guerrer, guerrejar, aguerrir i quatre més. Ah, i la contribució hispànica, guerrilla. De fet, parlar de guerra és una cosa que fa por a tothom (si més no als que tenen por de perdre-la), i segurament és per això que fins ara s’han fet esforços immanes per referir-se a això que està passant com un conflicte. Perquè ‘guerra’ remet a un imaginari de sang i morts, remet a Sèrbia i Croàcia. I si bé és veritat que aquí de trets encara no n’hi ha hagut (llevat de quatre balins disparats, òbviament, pels milhomes de sempre), tots sabem perfectament que no és pas per falta de ganes, i que la bèstia que el suprematisme castellà porta a dins es mor de ganes de treure la pistola que sempre té carregada i solucionar-ho per la via ràpida. La violència és el mètode que, d’Hernán Cortés a Sergio Ramos, els ha funcionat sempre, i hi continuen creient. Esclafar l’oponent per la vida de la força, per la testosterona. És per això que el judici farsa no costa gaire de veure en blanc i negre: perquè és, una vegada més, la representació simbòlica de la violència eterna.