Que bonic que seria que ens poguéssim inventar una llegenda, d’aquelles d’aire oriental (i una miqueta cursi), on a través de les peripècies d’una princesa que es convertiria en ocell acabaríem descobrint que el mot testimoni prové de “t’estimo”: revelació d’una penyora d’amor i aquestes coses… Però, com diria el poeta, no podrem seguir mai aquest somni perquè l’origen del mot que designa aquest carnaval de polis i guardiacivils adoctrinats, barroerament presentats com a testimonis dels fets, rau en el verb testari, ‘testificar’, i en última instància en testis, ‘testimoni’. Res de gaire sofisticat, doncs.

Ara bé, la manca de sofisticació genètica se supleix amb ramificació, en aquesta família. Perquè el cert és que els derivats de testis ni són pocs ni gens irrellevants. Però m’estimo més començar per aclarir una confusió que tot sovint fa que els mitjans l’espifiïn: testimoniar no és el mateix que testificar. El primer verb té un significat molt específic (‘Mostrar manifestament alguna cosa’), ben exemplificat en la frase que recull el diccionari mateix: “Et testimonio el meu agraïment”. Com ja es veu, té un ús tirant a formal. Per tant, si em permeteu la brometa, testimonial. És l’altre, testificar, el que hem de conjugar en situacions com la del judici, perquè és efectivament l’adequada: ‘Declarar com a testimoni’ o bé, i ara que no se us escapi el riure, ‘Provar una cosa valent-se de testimonis o documents autèntics’.

Abans de veure fins a quin punt aquesta definició es correspon amb l’espectacle lamentable a què estem assistint a l’excelsa sala, sí que voldria repassar alguns dels parents que us deia. Per ordre alfabètic, el primer és atestar (amb el seu fill l’atestat, ben conegut per tothom que s’hagi vist mai involucrat en un accident de circulació), que ens situa en el camp jurídic. A continuació ve un verb controvertit: contestar. El corrent neopurista el condemna com a castellanisme quan és sinònim de respondre, i voldria cenyir-ne l’ús a la segona accepció, ‘refusar d’admetre, refusar enèrgicament’, és a dir, més aviat com a ‘replicar, impugnar o contradir’. Que és el sentit d’on davallarien els adjectius contestatari, el protestaire vocacional, incontestable (obvi, que no es pot discutir) i un de tan col·loquial com contestaire, que pengem a la canalla que sempre troba excuses per no creure. La pega és que aquest verb també ha generat un altre mot col·loquial utilíssim, encara que darrerament en desús, com contesta, que sovint no és tant sinònim de ‘rèplica’ com de, simplement, ‘resposta’.