Si una cosa bona té l’excés en tots els sentits que representa el judici farsa és que, a mesura que el cansament va fent abaixar les defenses, les inhibicions es relaxen i les coses comencen a dir-se pel seu nom. Per això m’agrada que hagi anat circulant que la versió dels agents de la policia espanyola i la guàrdia civil no són sinó, ras i curt, mentides per donar suport a un muntatge.

En canvi, el que sí que m’ha decebut una mica ha estat el mot en qüestió. Mentida prové d’un terme amb tant de pes específic com és ment. En el moment de fer-li la radiografia em pensava que em trobaria amb d’un d’aquells casos que generen desenes i desenes de derivats, atesa la transcendència que té; i resulta que no, que amb prou feines passa de dues dotzenes. Un parell de verbs més o menys potents (comentar i mentir), un altre parell d’adjectius que ídem (mental i dement) i un substantiu per l’estil (esment), i para de comptar. Bé, para de comptar no, perquè també ha generat dos mots ben curiosos: amència, un parent pròxim de la demència que el diccionari defineix com ‘confusió mental; idiotesa’, i memento, que té més substància: expressió llatina que vol dir ‘recorda’ (és imperatiu del verb meminisse, ‘recordar’), es fa servir durant la missa per commemorar els fidels vius i els difunts; de fet, també és força usada la variant memento mori, ‘recorda que has de morir’.

En realitat la llista no seria completa sense un altre substantiu, menció, d’on penja el verb mencionar. I ara sí que s’ha acabat. No sé si canalitzar la meva frustració filològica fent una analogia entre l’exigüitat de la família i aquella dita que assegura que “les mentides tenen les potes curtes”, d’on se’n podrien extreure fàcils conclusions, o bé fer notar que de la mateixa branca de mentir d’on penja mentida també en surt el seu contrari, desmentiment. Perquè no deixa de cridar l’atenció que en aquesta fase històrica dominada pel llenguatge del poder i els mitjans de comunicació, desmentir s’hagi convertit en un verb tan i tan present. Cada dos per tres surten càrrecs de responsabilitat desmentint acusacions, informacions, etc; és a dir, assegurant que una cosa que ha estat feta pública era mentida (que aquesta és l’etimologia del mot). Últimament parlem molt de fake news i de postveritat, però la mentida (via desmentiment) fa anys i panys que la tenim instal·lada amb tota normalitat en el paisatge polític quotidià. Com ens ha d’estranyar, doncs, que sigui brandada impunement en seu judicial si tothom sap que és una arma més de la guerra pel poder?