Que el judici és una comèdia, un invent, una escenificació per justificar una decisió ja presa és cosa més que òbvia. Molt menys, en canvi, ho és l’origen del mot amb què tradicionalment (els falsos processos judicials com aquest estan inventats de fa mooolt de temps) ho denunciem.

Avui és un d’aquells dies que ens podríem posar a prova demanant-nos d’on ve el mot i estic segur que tots l’espifiaríem. Car farsa prové, ja veureu que curiós, de farcire, és a dir, ‘farcir’. Al segle XVI es va anomenar farsa una ‘composició teatral breu, còmica i esquemàtica’, que va rebre aquest nom perquè se solia introduir entremig de les representacions dels misteris (religioses, i per tant serioses), és a dir, com a farciment. Com allò que fan les cheerleaders als partits de rugbi americà però amb quatre facècies. I d’aquesta farsa n’han derivat els personatges secundaris de la família: farsant, farsaire i una deliciosa farsanteria.

Ara bé, el verb farcire no en va tenir prou amb aquesta evolució, ja prou pintoresca, i encara va donar una segona branca, que a la llarga ha resultat més prolífica: la que sorgeix a partir del participi fartus, ‘fart’. Quan tenim el païdor ben farcit diem que estem farts, un terme que designa l’excés per antonomàsia. D’aquí afartar, afartament, el fantàstic afartapobres amb què designem una casa de menjars sense gaires exigències de qualitat (però que originalment es referia a una varietat de mongetes de color vermell), fartaner (o fartís, amb el mateix significat: que s’atipa molt) o els valencians fartons que suquem a l’orxata. I amb tanta fartanera (el meu mot preferit per referir-me als aclaparadors tiberis dominicals a què en aquest país tenim tanta tirada), la cosa no pot acabar sinó amb un infart, l’únic derivat culte de la família (t’hi quedes, però si més no amb cultura, que sempre és un consol).

Em sembla que aquesta setmana, doncs, la paràbola està regalada, oi? Si la farsa és aquesta interminable sèrie de mentides, invencions i consignes amb què els poders fàctics espanyols estan farcint el judici, i a fe que es pot dir així perquè certament algunes de les intervencions dels testimonis fan literalment riure, el següent pas és que n’acabem ben farts. Farts d’humiliacions, tips d’abusos, sadolls d’injustícia, avorrits i cansats d’ignomínia. Al final, doncs, no ens espera altra cosa que l’infart. El cor de l’independentisme petant perquè no pot suportar més. Encara que, i aquest és el bri d’esperança, fins al moment present els infartats no han estat precisament al nostre bàndol.