Estrenem l’any, si més no laboralment parlant, i sempre tens aquella sensació d’una certa solemnitat, d’una mena de transcendència. És el primer article, rumies (en realitat és el segon, però com que el de la setmana passada, la de Reis, l’havies redactat abans de Cap d’Any, per a tu sí que és el primer), i voldries que tingués aquell pes una mica rellevant de les estrenes, de les coses que tal vegada marcaran una mica el to de l’any, assenyalaran el camí. En realitat és una cabòria supèrflua, per no dir absurda, perquè aquesta idea de la transcendència d’allò que neix podia tenir significat en altres temps, quan efectivament les dates assenyalades eren poques (Nadal, Pasqua, els solsticis i para de comptar) i per tant cadascuna revestia un caràcter d’inici d’alguna cosa. Però ara, enmig d’aquesta vida moderna en què estem permanentment de festa major i quan no són vacances són esdeveniments i si no vés a saber quina altra cosa, els cicles són tan breus que cada data assenyalada, cada feta, dura el que triga a arribar la següent, que sempre és massa aviat (o massa tard per a aquest caràcter neurastènic que la follia del capitalisme ens ha inculcat).

Esbravada la prèvia, passo a la idea. Aquesta imatge del sofà amb crispetes, a més de ser tota una troballa formal (visualitzeu-la un moment: podria ser perfectament el títol d’una pel·lícula, ‘Sofà i crispetes’; o l’arrencada d’una quarteta: “Sofà i crispetes / sota la manta, / el fred s’aguanta / amb les mans netes”, per exemple), és una metàfora molt bona sobre un cert aspecte del procés. Segurament és per això que ha tingut tant de predicament a les xarxes, i pels qui no les freqüenteu us la resumeixo molt ràpidament: serveix per escarnir o acusar les persones que tenen el costum d’impartir opinions o, més sovint, sentències, sense implicar-se en la lluita, ja sigui en el bàndol indepe o en el federalista. Allò que en dèiem afegint la locució ‘de saló’ a una etiqueta qualsevol, ara és algú que, mòbil en mà, censura accions d’altri ben arrepapat al sofà de casa.

I els membres d’aquest binomi no m’han decebut gens. Sofà és un mot (de l’àrab súffa, ‘matalàs’), ja es veu, peculiar. Hi rumies una mica i de seguida dius: que no té família? Doncs no. Pertany a la categoria dels mots orfes (com urna i tres més, els únics entre 250 termes analitzats) perquè no existeix ni el verb ensofar o ensofatar, ni l’adjectiu ensofat ni cap altre. Sol com un mussol. Cosa que, si voleu, pot tenir la seva lectura malèvola: contemplar la vida del sofà estant és una actitud que t’isola.