Aprofito aquestes festes que acaben de començar (oficialment, perquè segons el calendari comercial, que és el que mana, ja fa dies que ens hem abocat a gastar-nos-hi els quartos com si s’hagués d’acabar el món) per fer una pausa en els termes del conflicte, que per sort o per desgràcia no s’acaben mai. O tal vegada ho hauria de dir a l’inrevés: faig una pausa en els termes del conflicte per parlar de les festes.

Que és una cosa que els últims anys he mirat d’evitar, això de parlar de les festes (òbviament des del punt de vista de la llengua, que per això som aquí), per no deprimir-vos més del compte. Perquè, per alguna raó que encara ningú ha sabut explicar, és com si aquests dies que van de Nadal a Reis fossin un imant per a la interferència, una concentració insòlita de barbarismes per dia quadrat.

Suposo que a tothom us deuen haver arribat, a través de les xarxes o de qualsevol altre canal, consells de gent benintencionada avisant-vos que la nit de Nadal no es diu nitbona ni els Reis (d’Orient) Reis Mags. És una cançoneta que ja fa anys que dura. La carta als Reis dels correctors desesperats d’enguany en conté uns quants: pare Noel, els Nadals, feliç Nadal/Any Nou, Reis Mags, Nitbona, Nitvella, els raïms, el Cagatió, els torrons, torró de Jijona… (la copio del blog de Gabriel Bibiloni, un dels lingüistes més tenaços en favor de la recuperació de la llengua). I si no dono els equivalents correctes és perquè crec que és perfectament inútil. Que potser han servit de res tots els avisos que fa anys i panys que llancen els especialistes, amb la col·laboració entusiasta (i sovint contraproduent) dels espontanis?

Ben al contrari. Com si el destí es divertís a fer-nos patir per la nostra tossuderia de no voler-nos rendir, cada any ens n’hi afegeix un més perquè la roda no s’acabi mai, o com a mínim perquè l’agonia duri tant com mots i expressions té la llengua. Així, en unes hipotètiques festes de Nadal de l’any, posem, 3156, un descendent d’en Bibiloni faria una piulada en castellà tot implorant als seus conciutadans, que també respondrien en castellà, que no es deixessin arrabassar taula, o tovalles, o cançó, l’últim mot d’aquella antiga llengua que encara conservarien. I així, finalment, substituït tot el repertori lèxic català, es podria acabar aquesta insofrible cançó de l’enfadós i començar a exercir alegrement i sense cabòries de ciutadans espanyols o francesos, arranats i uniformitzats, que és el que han fet la majoria de les nacions ocupades que han sucumbit.

I, malgrat tot, bon Nadal tingueu.