Quan van rehabilitar (que es diu en burocratès en comptes de ‘restaurar’) la finca on viuen els meus pares, a l’ascensor hi van posar un llumet d’aquells que s’encenen quan salten els ploms. I a sota hi van enganxar un adhesiu que deia: “Enllumenat d’emergència”. Una trista bombeta petitona, ascendida ni més ni menys que a categoria d’enllumenat! (que és, per definició, un conjunt de llums, tant si es refereix als del carrer com als d’un vehicle).

L’anècdota em va fer pensar en el terme clavegueram, que és com he sentit de vegades algú referir-se a claveguera. Una claveguera és una cosa i el clavegueram (“Conjunt de les clavegueres d’una població”) una altra. Però aquí, amb aquest afany desmesurat que l’autoritat fa anys que posa en la creació d’un estàndard ben altisonant, l’esnobisme s’ha convertit en norma. Encara sort que als autors de l’esplèndid documental de la factoria Roures no se’ls va acudir titular-lo El clavegueram de l’Estat.

Claveguera, filològicament parlant, és un terme simpàtic per dues raons: una, perquè són quatre i el cabo. O ni això. La mini família es compon de mare (l’esmentada) i dos fills (clavegueram i clavegueró), i para de comptar. I dues, pel periple etimològic. I aquí permeteu-me que m’hi esplaïi perquè s’ho val. Resulta que el llatí clàssic tenia un terme, cloaca, per designar l’orifici on desemboquen el recte i els conductes urinaris i genitals d’ocells, amfibis, rèptils i alguns peixos i mamífers. En el cas dels humans correspondria a l’anus. Aquest mot es va diversificar en dues variants, l’arcaica clavaca i la tardana cluacaria, que posteriorment nosaltres vam fusionar en la nostra claveguera (significat òbviament inspirat en la forma i el funcionament de la cloaca esmentada, seguint l’exemple dels romans. A Roma encara es poden visitar unes instal·lacions sanitàries de l’època anomenades Cloaca maxima). La gràcia és que vam conservar el mot original per al conducte fisiològic, per això, estrictament parlant, cloaca no és pas cap barbarisme (sempre que es refereixi a aquest significat, és clar). Tot i que per això ja no cal patir, perquè es tracta d’una de les (massa poques) paraules que la normalització ha escombrat del vocabulari col·lectiu.

Sí que fa patir, en canvi, i molt, que el poder de l’Estat, el veritable poder on es prenen decisions greus que afecten molta gent, continuï campant en aquests conductes subterranis. Un lloc, per dir-ho amb l’adequadíssim exemple del DIEC en l’accepció figurada, “on resideixen les coses i les persones més vils”.