Si avui juguéssim al joc de l’etimologia, és probable que la majoria de nosaltres assenyaléssim el mot filtre com a origen dels que ens ocupen, perquè sembla obvi (d’on han de venir, sinó, infiltrats i filtració?) i sobretot perquè no en podem suposar gaires més: pocs altres mots, per no dir cap, ens venen al cap si pensem en semblances amb filtre.

    I tanmateix no és ben bé així. O sí. O a mitges. El cert és que existeixen dos mots que històricament han convergit en el filtre nostre: un prové del grec philtron, derivat de philéo, ‘estimar’, i l’altre del llatí filtrum, al seu torn procedent del germànic filt, que és en realitat el que ha atorgat sentit al filtre dels nostres dies. Llavors què té a veure el ‘cos porós a través del qual es fa passar un fluid’ amb l’estimar de l’etimologia grega? Doncs res; semànticament, res. L’única gràcia de la cosa és, per raons literàries, el concepte del filtre d’amor inventat pels romàntics (i atribuït als alquimistes medievals, en una de les moltes falsificacions històriques d’aquell període), va tenyir aquesta família curteta, d’una desena de membres, d’una mena d’aureola màgica. També hi va contribuir l’existència del quasi homòfon feltre, que procedeix del mateix filt germànic però designa una espècie de drap gruixut i, per extensió, una roba o teixit.

    Però el segle XX ha estat el de les grans desmitificacions i al final l’aureola del filtre s’ha girat com un mitjó. Primer a través de l’expansió dels usos més prosaics, com ara els filtres del motor (de l’aire i de l’oli), els de piscines i en general els lligats a la mecànica. I, en una fase posterior, dos conceptes tan del segle XX com les filtracions periodístiques (una arma del poder per controlar mitjans i rivals) i els infiltrats, emprats tant per policia i governs (en organitzacions suposadament perilloses) com per partits i organismes privats.

    Les darreres setmanes n’hem tingut una mena de súmmum, aquí, gràcies a una combinació a tres bandes: la premsa unionista filtrant presumptes (i falses) notícies sobre xifres d’assistència a la Diada), Ciudadanos fingint que els seus mateixos membres i simpatitzants no són sinó infiltrats violents i el ministeri de l’Interior infiltrant agents de paisà a la manifestació. Res de nou, a hores d’ara que ja n’hem començades a veure de tots colors; però sempre un trist recordatori que en temps del Romanticisme poder sí que s’inventaven la història però com a mínim les seves falòrnies eren molt més respirables que aquestes d’ara.