A la llum del més que evident ressorgiment franquista dels últims mesos, aquest rodalmot de fa tres anys es fa tan vigent que val la pena reproduir-lo pràcticament intacte. Si no augmentat.

    “Estrictament parlant, un franquista hauria de ser un partidari de la franquesa. I només és un acudit a mitges: no es pot negar que, quant a l’ús lingüístic, els règims dictatorials són menys tramposos que els democràtics. Solen dir les coses pel seu nom (ejecución sumarísima, per exemple) i tenen menys tirada per l’eufemisme. D’acudits sobre el cognom en qüestió no en falten (recurrent el que circula en forma de comentari a cada sortida de l’expresident Aznar: “Me alegro de que sea usted tan franco”), però potser el més eficaç, per cruel, és el que es deriva de l’origen del llinatge. Franco (igual que Franc, que en català també és nom de pila) no prové en última instància de França sinó dels germànics que van dominar precisament la Gàl·lia, el poble frank. I d’aquí plora la criatura: en tant que conqueridors, aquells germànics estaven dispensats de pagar tributs, de la qual cosa en va sorgir el significat de ‘lliure, exempt’ (zona franca, de franc) i, per extensió, el de ‘sincer, honest’. No és cap paradoxa, perquè la sinceritat no va associada necessàriament a valors positius (recordeu el famós conte d’en Monzó del mateix títol, en què la voluntat d’una parella de ser-se sincers és la clau que obre la porta de la crisi). Si us fixeu en els somriures, les rialletes i els rictus de satisfacció dels neofranquistes d’avui (amb la menina Soraya al capdavant), hi podreu llegir fàcilment el goig, la satisfacció de poder dir la veritat del que penses. Arribats al moment que hem arribat, les màscares han anat caient i cada dia ens amaguem menys; de fet, ens hem anat posicionant tots, i en la mesura que nosaltres fem palesa la nostra aversió a aquest Estat ells manifesten la seva envers nosaltres. Ja no calen subterfugis ni mitges veritats; l’espanyolisme, a poc a poc, va recuperant la franquesa i torna a dir el que sempre ha pensat dels catalans: indignes de confiança, sediciosos, delirants, engarjolables… Fem un exercici d’empatia, va. Mentre visualitzeu el somriure del ministre Montoro, llegiu les tres primeres accepcions de franc que dóna l’Alcover-Moll: “1. Lliure; exempt de subjecció, de domini d’altre, d’impediment. 2. Gratuït, que es té sense pagar. 3. Que s’expressa obertament, sense dissimul, no reservat”. Què hi veiem? El PP (i Ciutadans) com a franquícies de la dictadura.”

    Fa dos anys i mit deia ‘engarjolables’. Mare meva… Malgrat tot, bones vacances als que en feu.