Els rodamots dedicats al conflicte (i fixeu-vos si la cosa fa estona que dura que ja no cal aclarir que parlem d’un conflicte concret, i ni tan sols de quin exactament), van començar aviat farà cinc anys. I el primer de tots, el primeríssim, va ser aquest que avui recuperem. Gairebé es podria dir que va ser el que me’n va donar la idea, encara que fóra més just afirmar que la idea la dec a la mai prou lloada Alícia Sánchez Camacho. Com un antecedent de la tècnica que ara fa servir Ciutadanos, “fractura social” es convertí en un mantra d’aquell PP de Catalunya que aleshores era una mica menys residual que ara. I és precisament gràcies a l’estratègia robòtica dels neofalangistes que el terme no ha abandonat en cap moment la primera plana de l’actualitat, i per això avui l’homenatgem.

    En aquella estrena rodalmòtica no vaig explicar que el mot prové d’un participi llatí, fractus (de frangere, ‘trencar’), molt expressiu perquè sembla que el so mateix ja dugui implícita la idea de trencament. I aquí se’m va escapar una afirmació un xic temerària: que es tractava d’una família poc nombrosa. No sé pas com ho vaig comptar. A la llum del que hem vist al llarg d’aquests cinc anys, cinquanta-set parents no són pas pocs. D’entrada cal dir que la mare de tots, la filla directa d’aquell fractus, és fracció. D’on pengen mots tan relacionats com infracció, refracció o efracció, aquest darrer menys conegut llevat dels lectors de novel·la negra (és la clàssica ‘fractura de porta o finestra per entrar amb intenció criminal en un lloc habitat’).

    En canvi, de derivats que no s’assemblen tant o gens a la mare també n’hi ha de ben corrents, i no pas pocs: fràgil, fragment, fragor i encara un de ben curiós, refrany (a través d’una peripècia etimològica una mica aventurera, que ja us explicaré un altre dia). Això sí, el grup més nombrós són els tecnicismes, suposo que per una pura raó semàntica. Així, en tenim com difractar, difringent, frangible o refringència dels quals ni tan sols ens n’imaginem el significat, i altres de més deduïbles per l’estil de fraccionari, refractivitat o fractocúmul.

    Finalment, el més pintoresc sense cap mena de dubte és l’adjectiu frèjol: ‘lleuger, prim, que va poc vestit, té poca carn, etc’. Un rotund desconegut. Res em faria més feliç, ara que tenim un Parlament tan literari, que sentir-lo pronunciar per alguna de ses senyories, generalment tan previsibles. Deixo un exemple per a qui el vulgui: “El pensament de [poseu-hi el nom del grup parlamentari que vulgueu] se m’apareix cada dia més frèjol”.