Confesso que li tinc mania: “Avancem tots junts cap al progrés”, “Cal avançar en la recerca de consens”, “Necessitem la unió per a avançar”… És una d’aquelles paraules-escarràs que han acabat per no voler dir res, perquè la sentiràs al discurs de tots els partits, des dels blancs fins als negres; un pur comodí del discurs públic sense contingut real, una mampara per ocultar mancances (o coses pitjors).

    De fet pertany a una família ben dissortada, plena de malentesos i ambigüitats. D’entrada, el substantiu avanç ha competit amb avenç sense ser del tot sinònims (el primer val per avançament, el segon per progrés: penseu en la històrica capçalera L’avenç), i encara ara és estesa entre els usuaris la idea que “es diu avanç però s’escriu avenç”. Tants o més dubtes generen a l’hora d’escriure els adverbis davant i endavant, que és molt freqüent de veure escrits amb E (dEvant i endEvant, especialment entre la gent de més edat). Ara, el veritable rei de la confusió en el si d’aquesta família és el substantiu avantatge: anys i panys de classes i cursets, per a joves i per a adults, tot just han servit per inculcar que no es diu ventatja (un superhit de l’època franquista) sinó avantatge, però encara és hora que el comú dels parlants n’interioritzi el gènere. Pobres professors, ja es poden escarrassar a repetir la forma en plural (els avantatges, així es veu claríssim que és masculí), que mentre els periodistes d’Esports (no se sap per què, immunes a les correccions) continuïn dient “les avantatges” no hi haurà res a pelar.

    I parlant de periodisme esportiu, tampoc és desdenyable la dificultat que ha implicat erradicar un altre clàssic com el dalanter (o delanter), en comptes del correcte davanter. Probablement per influència d’un altre verb bord, adelantar, que també resisteix amb totes les forces a la normalització. Per als filòlegs no deixa de resultar sorprenent que el parlant sigui capaç d’interioritzar la primera correcció (i per tant incorporar una frase com ara “No necessitem cap més davanter”) i en canvi li costi tant la segona (i continuï dient “No adelantis ara que ve un camió”). Finalment, i a tall de reble de la fatalitat familiar, la infundada sospita de castellanisme que pesa sobre l’adjectiu ancià/ana (que vol dir ‘antic, vell’) ha permès que s’escampi erròniament avi/àvia com a sinònim de vell/a.

    Si jo, en comptes de la filologia, em dediqués a la política, segurament ara diria “En això de la gramàtica i l’ortografia, el que cal és l’esforç de tots i totes per avançar”. Llàstima que no en soc.