No és que sigui un fet infreqüent, però tampoc és l’habitual en aquesta columna: el mot que dona títol a la peça d’avui no existeix. Entengueu-me: no existeix des d’un punt de vista normatiu, perquè col·loquialment és evident que sí. La prova és que tots l’heu entès de seguida que l’heu vist.

    Quan es va començar a sentir, si fa no fa poc després que el conflicte amb Espanya es generalitzés, em va fer gràcia. Vaig considerar que estava ben trobat: ben format pel que fa a les regles de composició de mots i encara més encertat quant a l’expressivitat. De fet, hiper- (que té doble significat: ‘per damunt de’ i ‘ultra mesura’) és un prefix amb força rendiment. El DIEC només reconeix 57 compostos que hi comencen (des d’hipèrbaton a hipercorrecció o hipertens), però el GDLC els dobla, perquè n’inclou mig centenar llarg (hiperinflació, hipermenorrea, hipersòmnia…) pertanyents a llenguatges especialitzats. Com és previsible, amb l’ús un dels termes així formats s’acaba fent prou usual per experimentar aquell fenomen tan típic del llenguatge col·loquial: la reducció (d’això en saben molt els anglesos: fan, per exemple, reducció de fanatic; o el nostre boli, de bolígraf). Així doncs, híper a seques (i amb accent) ha passat a designar un element concret, seguint fil per randa el camí traçat pel seu compare súper.

    Filològicament parlant, l’interès d’aquests termes d’origen popular (ara ja és indemostrable, però m’hi jugaria un pèsol que el mot va sorgir de la imaginació d’una persona especialment dotada per a creacions lingüístiques, que la va començar a fer servir en els seus cercles íntims, els quals el van incorporar i reproduir fins a encomanar-lo a tota la comunitat) rau a saber si superaran la fase de moda. Perquè m’entengueu: disrupció i disruptiu són un substantiu i un adjectiu ja existents que ara, gràcies al llenguatge suposadament progressista, se senten molt. Però no en el sentit que recullen els diccionaris (el vocabulari de l’electrònica). Si mai arriba que el parlant mitjà incorpora aquest nou significat a la seva parla habitual, podria ser que els diccionaris l’afegissin; caldrà temps. Amb hiperventilat passa el mateix: si durant un cert període de temps apareix amb freqüència (especialment en el terreny escrit) i arriba a formar derivats, té possibilitats d’entrar al diccionari. Jo voto que ho aconseguirà abans que no pas els disruptius, perquè per exemple de derivat ja n’ha format un, precisament el verb amb què he volgut titular aquesta peça a manera de prova de càrrec.