Repassàvem fa una setmana la primera branca de derivats del verb jurar, els que únicament tenen sufix: jura, jurament i jurat. Per rematar-la, també pengen d’aquest fil els juristes, una espècie que útimament se’ns ha fet molt present als informatius. I l’arrodoneix un espècimen més rar però no per això menys rellevant: el perjur, és a dir, el qui jura en fals, que comet perjuri. Em penso que si a les Espanyes la justícia fos una cosa seriosa, i no la pantomima que és, les pressons en serien plenes, de delinqüents d’aquests (com ara els presidents “d’escassa fiabilitat”).

    Passant als derivats que porten prefix, el llistó es manté igual d’alt. De seguida topem amb abjurar (“renunciar solemnement a una religió, una creença”) i amb conjurar-se, un verb de ressonàncies històrico-literàries. Els rebels es conjuren per revoltar-se contra els dèspotes i els enzes del món es conjuren contra el pobre Ignatius J. Reilly, el protagonista de la novel·la de títol mutant (ara conxorxa, ara confabulació) de John Kennedy Toole. Em fa gràcia que aquesta branca de parents hagi donat també el substantiu conjur, que juntament amb l’esmentat perjur constitueixen els dos únics casos amb aquesta terminació en tot el diccionari (això sí, el conjur no és pas cap ésser humà sinó solament la ‘fórmula o expressió amb què hom es conjura’).

    I si els derivats estan a l’altura del prometedor verb del qual emanen, jurar, tampoc es pot dir que els compostos es quedin enrere. No n’hi ha tants, però són vistosos. Per exemple jurisconsult, definit com a ‘docte en qüestions de dret’ però que amb aquest nom podria ser perfectament una mena d’advocat de guàrdia. Jurisdicció també té el seu què, encara que aquesta dicció no tingui res a veure amb pronúncies ni enunciacions. Ara, el màxim de la creativitat l’atenyen dos substantius deliciosos com jurisperit, la condició de gran coneixedor del dret del qual ens pot induir a pensar que és com una mena d’esperit (sant) del gremi dels togats; i, encara més poètic, jurisprudent, sinònim de l’anterior però que clarament mostra una actitud més cautelosa a l’hora d’encarar els afers de l’ofici. Seriosament: com és que la ciència del dret s’anomena jurisprudència? No és cap casualitat, ans es tracta justament d’això, tal com deixa meridianament palès l’etimologia: compost format a partir de jus, juris, ‘dret’, i prudentia, ‘prudència’. N’hi ha prou de pensar en el jutge Llarena i en l’espectacle que està donant l’estament judicial espanyol per adonar-se que els convé un repàs urgent de llatí.