Amb l’esquetx de les medalles als piolins (això del procés de vegades sembla més aviat una sitcom) m’havia passat per alt aquest verb tan bonic, condecorar. Més que bonic hauria de dir útil, o algun adjectiu semblant, perquè, com del porc, tot se n’aprofita.

    D’entrada, us poso l’esquer de sempre: de quin terme creieu que prové? M’hi jugo un pèsol que tots heu pensat, potser amb mitja rialleta de suficiència i tot, “doncs de decorar, d’on vols que vingui? És que tu també…”. I resulta que no. Tant l’un com l’altre deriven d’un substantiu preciós (però justament gens útil, veus?), que és decor. Es tracta de l’anostrament del llatí decorum, ‘allò que ens convé’. Pero la gràcia és que, contra el que acostuma a passar, en aquest cas també vam adoptar la forma original, catalanitzant-la amb un accent per a facilitar-ne la pronúncia, decòrum, i així conviuen al diccionari tots dos. Especifico al diccionari perquè en l’ús real no crec haver sentit ni llegit mai el primer, mentre que el segon es pot considerar de presència força viva, si més no en un registre semi-formal (a la literatura, per exemple).

    Dic que d’aquest verb se n’aprofita tot perquè, contràriament al que ens acostumem a trobar tot rodalmotejant, la família que ens ocupa és tota ben viva. Sense fòssils desusats ni parents extravagants. Descomptant precisament la mare, aquest decor amb gust de cultisme (penseu que les dues primeres accepcions són ‘Allò que serveix per decorar’ i ‘Art de decorar els edificis’. L’heu sentida mai, amb aquest ús?), els catorze derivats són ben frescos. A més dels tres ja esmentats, tenim els substantius decoració, condecoració i decorador i els adjectius decoratiu, decorós i indecorós (amb els corresponents adverbis decorosament i indecorosament). I he deixat pel final els dos menys freqüents, que tot i així no es pot dir que siguin precisament desconeguts: decorativisme i decorativista, una tendència artística de què segur que hem sentit parlar.

    No sé quina lliçó n’hem d’extreure de tot plegat. A mi, suposo que igual que a tota persona amb una certa idea de moral, que un ens públic (i encara més de la importància d’un ministeri) proposi condecorar policies per maltractar els ciutadans em resulta repulsiu. Recordeu que els llatins empraven el mot per dir ‘allò que ens convé’. Per què deu ser convenient, en la mentalitat del ministre (i del govern que representa), premiar l’abús d’autoritat i el maltractament? Sigui quina sigui la resposta, el que se’m fa evident és allò que no ens convé als qui en qualsevol moment podem ser víctimes d’aquesta forma d’entendre les relacions entre el poder i el ciutadà.