Davant d’una paraula tan peculiar, és fàcil que l’usuari es pregunti si té res a veure amb linx, aquest fèlid semblant al gat que fa no sé quant de temps que està en perill d’extinció. Doncs la resposta és que no. Perquè linx prové d’un terme grec pràcticament idèntic (cosa que si més no ens demostra que en aquella època ja n’hi havia) mentre que linxar és un epònim. Un epònim és un mot que prové d’un nom de persona, com ara quixotesc, maquiavèl·lic (de Maquiavel) o boicotejar (de Charles Boycott). En el cas que ens ocupa, no és sinó l’adaptació gràfica del cognom de Charles Lynch, un granger de l’estat nord-americà de Virgina que al segle XVIII va redactar una llei en virtut de la qual s’instituïen tribunals privats que feien judicis i execucions de manera sumària. Si fa no fa el que passa ara quan un presumpte polític assenyala púbicament els seus enemics amb el dit i la gossada analfabeta es llançar a apedregar-los virtualment (de moment). Per això, a fi d’actualitzar el diccionari, també podríem encunyar el verb riveritzar.

    L’altre terme protagonista d’aquests dies passats, sense ser un epònim ni venir de tan lluny, també té un regust exòtic. Les samarretes grogues que l’absurda supremacia castellana va llançar a la fama mundial (europeus i americanes van quedar glaçats amb l’arbitrarietat de la policia) provenen ni més ni menys que del País Basc. Passant, en realitat, per una altra peça de vestir que segur que us sonarà, la samarra (“amb la pell i la samarra / mengen ous amb botifarra, fum fum fum…”). En euskera, zamar designa el ‘gruix de llana de les ovelles’, i per extensió la pellissa que se’n feia uns quants segles enrere, quan encara no existia Pantaleoni; amb l’afegitó de la ‘a’ final, l’article, zamarra fou exportada a tota la península, i només va caldre afegir-hi el sufix propi del diminutiu perquè tinguéssim la nova peça batejada. Com ja us podeu imaginar, es tracta d’una família molt petitona, però això sí, ben pintoresca. Els germans de samarreta són samarretaire (aquest encara), samarró i ensamarrar, que no per obvi (‘posar la samarreta a algú’) deixa de tenir la seva gràcia. Ara, el parent més singular és segurament el que, de manera inconscient, explica l’insòlit robatori massiu de roba que es va produir a l’estadi el dia del partit: assamarrar significa ni més ni menys que ‘pegar-li una pallissa a algú’. Ignoro el periple etimològic del cas, però podria tenir a veure amb la gran proximitat entre pallissa i l’esmentada pellissa. O bé amb això altre que ens explica el RAE, el diccionari que tots els polis porten sens dubte a la butxaca: zamarrazo, ‘golpe dado con un palo o una correa’.