Plicare és un verb derivat de plectere, plexum, ‘entrellaçar’, amb una marcada vocació familiar. Des del punt de vista de la producció es troba a la franja alta, ja que frega ni més ni menys que el centenar de fills. En té de vulgars, com ara aplegar (d’on sorgeix el sardanista aplec), arreplegar (pare del fantàstic adjectiu arreplegat, tan útil per descriure segons qui), complicar (amb el corresponent complicat, un tòtem de la comunicació del segle XXI, ara que la correcció política ha arraconat l’adjectiu difícil i els futbolistes sempre troben els partits i els rivals “complicats”), desplegar (l’infinitiu del qual emanen els desplegaments autònomic i policial) i replegar. Com segur que haureu observat, aquest grup de derivats mantenen la E etimològica de plectere tot transformant el so de la C en G, llevat del ja esmentat plec.

    Els cultes fan tot el contrari: conserven el so oclusiu de la C fundacional però adopten la I de plicare (de fet tots s’hi assemblen moltíssim): explicar (amb les pertinents explicacions i el simpàtic adjectiu explícit, d’on sorgeix explicitar), implicar (ídem amb implícit), replicar (que ha donat lloc al doblet rèplica-contrarèplica) i suplicar (origen del terme jurídic de trista actualitat suplicatori). Quant als substantius, formen part d’aquest grup de derivats cultes còmplice (pare de les avui dia tan escatainades complicitats) i la ja esmentada plica, així com plexe (d’on plexiglàs) i suplici. És aquest al qual també pertany el nostre protagonista, aplicar, amb derivacions tan vistoses com aplic, aplicat (aplicat, i mai més ben dit, en tant que adjectiu a l’alumne que s’esforça) i la tecnològica aplicació, més col·loquialment anomenada ‘apli’ o ‘app’. Val a dir, abans de cloure aquest llistadet, que replicant, malgrat la difusió internacional aconseguida arran de Blade runner, encara no ha entrat als diccionaris normatius (de fet ni tan sols és a la llista de propostes de la Neolosfera).

    Finalment, com a curiositat, val la pena assenyalar que el verb matriu també compta amb un compost tan pintoresc com plegamans. I dic pintoresc perquè sovint la localitat del Vallès que duu aquest nom és motiu de certa befa, ignorant, suposo, que el plegamans és aquell insecte que col·loca les potes anteriors en posició com si pregués (per la qual cosa també és anomenat pregadéu). Tot i que, ben cert, no està gaire clar que el topònim provingui de la bestiola, atès que els orígens de la vila es deuen a la dinastia dels Plegamans.