Hauria resultat imperdonable que aquesta setmana no féssim circular el terme de màxima actualitat, vaga, si no fos perquè ja ha desfilat per aquesta columna no una sinó dues vegades, concretament els anys 2018 i 2022, en ocasió d’una vaga de fam i una de professors respectivament. L’actualitat, com la vida, és així.

En realitat, de material en teníem per donar i vendre, aquesta setmana: hauríem pogut anar per la banda de l’habitatge, un assumpte que continua a la palestra, o de les taxes que han animat els primers dies de campanya electoral; però al final m’he decidit pel curiós terme cost per dues raons: la primera, per la curiositat que de l’encariment de la vida, a Itàlia en diuen el caro vita, una reducció que trobo d’allò més manejable; i la segona, per la falsa polisèmia que el condiciona.

Aviam, entenguem-nos: cost no és mot polisèmic. Té un únic significat: ‘allò que costa una cosa; preu valor’ (de fet el Diccionari d’Enciclopèdia en recull un altre, el de ‘planta herbàcia’ de nom llatí tanacetum balsamina, però deu ser tan poc comú que ni tan sols surt a la Viquipèdia). Quan dic, impròpiament, falsa polisèmia, em refereixo al fet que el verb del qual deriva, costar, contra el que podria semblar (és un verb d’ús molt comú) no ha generat ni mitja dotzena de fills: a més de cost, costa, costejar, costós i costosament. Una baixa rendibilitat certament sorprenent.

En canvi, el substantiu costa, que sí que és polisèmic, té cinc vegades més derivats: vint-i-cinc, per ser exactes, entre els quals alguns de tan comuns com el verb acostar o el substantiu costella i els seus fills (costellada, costellam, costellut…).

D’on surt aquesta diferència? Doncs en realitat del fet que, malgrat les aparences, etimològicament no tenen ben res a veure: així com costa prové del mot homònim llatí (el que dona lloc a la famosa costella d’Adam), cost, en canvi, és un derivat postverbal de constare, ‘existir; consistir en; costar’. L’evolució lèxica té aquestes coses.

De fet, es podria estendre aquesta comparació a la presència de les dues famílies a la nostra quotidianitat, perquè mentre el verb acostar, per exemple, és un sempreverde (que diuen també els italians), en canvi, cost només el vèiem aparèixer sota dues formes: preu de cost, un clàssic del capitalisme, i el protagonista de la setmana, aquest cost de la vida que malauradament només ens dona disgustos. Tant de bo no l’hàgim de tornar a veure mai més per aquí.