Un cas curiós, el del mot massa: un d’aquells poc usuals en què el deixeble ha superat clarament el mestre. L’original és el substantiu, pres directament del llatí massa amb el mateix significat, i d’on surten els (escassos) derivats de la família: amàs, amassar, massís, massiu… Ben poquets, no arriben ni a una dotzena. Però el que ha triomfat a la vida ha estat l’adverbi, força més freqüent en l’ús quotidià dels parlants i assentat en expressions corrents com ara “Això és massa!”, “entre poc i massa”, “fer-ne un gra massa”, i fins i tot una de ben nova que s’ha començat a escampar entre el jovent, “massa!” com a sinònim de molt bo o positiu (un ús, ves per on, que l’alguerès va calcar de l’italià fa almenys un parell de generacions, però que podem descartar que hagi estat la influència d’aquesta novetat). Amb l’afegit que l’adverbi, al seu dia, va ser un petit lluc de l’altre: “adverbialització del substantiu massa per un ús circumstancial del mot, com en massa”. A tall de curiositat també reporto el verb massejar, que tot i voler dir, efectivament, el que sembla, no ha tingut gens de predicament i no es fa servir.

Aquest desequilibri paradoxal es reflecteix en els diccionaris, que recullen fins a quaranta accepcions i subaccepcions del substantiu (massa forestal, massa crítica, massa atòmica…) i només tres de l’adverbi. Tan sols n’hi ha un, l’Alcover-Moll (i no és gens estrany que sigui aquest, precisament), en què l’ordre es capgira: gràcies a locucions refranys, l’espai que ocupa l’adverbi és lleugerament més extens que l’altre, sobretot perquè també recull una variant al meu entendre imprescindible: la pluralització col·loquial (“En el llenguatge vulgar de certes regions, sobretot del català oriental, s’usa la forma plural masses”), que no és normativa, però sí molt habitual en altres adverbis amb funcions semblants: força-forces, gaire-gaires, etc.

Una prova del cotó fluix d’aquesta correlació invertida de forces podria consistir en un test. La pregunta seria: creus que la massificació per la qual protesten els mallorquins és conseqüència que ja n’hi ha un gra de massa, o que la massa de turistes ja resulta insuportable? Adverbi o substantiu? Òbviament, seria una pregunta trampa, filològicament parlant, però si més no serviria per confirmar (o desmentir, és clar) que la parla popular encara tendeix a preferir les solucions senzilles i tradicionals.

En fi, mentrestant, si de cas, que tingueu un bon estiu, i mireu de no contribuir a massificar els llocs, si podeu.