Si una cosa ha quedat clara ara que s’ha tancat el termini establert per a l’anomenada regularització de migrants a l’Estat espanyol és que aquest mot s’ha imposat clarament a la forma tradicional, emigrants. A mi em sembla un cas paradigmàtic d’aquest fenomen sorgit al segle XX i que està arribant al paroxisme en els nostres dies, que és la modelació del llenguatge en funció dels interessos del poder. Perquè ens entenguem, com allò del xampany (que de la nit al dia ens van voler obligar, i ho van aconseguir força, a dir-ho d’aquella altra manera) però a més gran escala.

Dues dades molt significatives al respecte. Una: al diccionari descriptiu més complet en català, l’Alcover Moll, hi tenim l’entrada emigrant (descrita exactament amb dues paraules: “Que emigra”. Deu ser una de les més curtes de tot el DCVB), però alerta, perquè migrant ni tan sols hi apareix, cosa que ens confirma que és una creació moderna; el verb migrar, per cert, sí que hi surt, però no fa sinó reblar el clau, perquè l’accepció d’’anar d’un lloc a l’altre’ és clarament més curta que la segona, la d’‘encongir-se’ i també ‘consumir-se d’enyorança’. Per això val la pena llegir atentament l’etimologia que en proposa. Diu (resumeixo): “incerta. Leo Spitzer proposà fa anys l’ètim llatí migrare, ‘emigrar d’un país a un altre’ [fixeu-vos que empra la forma tradicional] relacionant el fet de la migració amb el de l’enyorança que d’aquell resulta. Meyer-Lübke el considerà improbable, ja que un migrar procedent de migrare seria un cultisme, mentre que el mot migrar en les accepcions exposades en aquest article és eminentment popular. Anys més tard, C.C. Rice intentà explicar migrar com una formació analògica damunt migranya, per l’establiment d’un paral·lelisme amb formes com campanya i campar, muntanya i muntar. Aquesta teoria fou combatuda per Spitzer, qui, renunciant a la seva antiga opinió favorable a migrare, pretén explicar el nostre migrar per una evolució especial del llatí minuare, ‘minvar’, que s’hauria convertit en *mingrar i després hauria perdut la n per influència analògica de magre i els seus derivats; finalment, el 1946 el mateix Spitzer va proposar relacionar migrar i migrat amb el francès mièvre”. Com es pot veure, és una forma problemàtica.

La segona dada és menys tècnica i més lírica. Recordeu aquests versos, oi? “Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya / d’enyorança es mor”. Avui mossèn Cinto, que n’és l’autor, no els hauria pogut titular ‘L’emigrant’.