Faig rodar aquest mot avui, que encara estan a mig jugar la fase prèvia, i així ningú en podrà fer lectures intencionades (i de tota manera, per qui en vulgui fer, sapigueu que jo aquest estiu no vaig amb ningú: la meva selecció sempre ha estat Itàlia, i ara ja fa una temporada llarga que anem molt de baixa. O sigui que em puc mirar aquesta fanfàrria amb tot el desapassionament possible).

Ara, més que de falta de passió hauria de parlar directament de desengany, perquè la juguesca que m’he fet a mi mateix abans de posar-me a escriure l’he perduda clamorosament. Si voleu provar-ho, deia així: quants derivats deu tenir el mot món? Com que ingènuament he donat per fet que era una de les paraules diguem grosses de la vida, n’he imaginat una bona quantitat: una cinquantena, pel cap baix. I vet aquí la patacada: tot just arriba a la dotzena.

Oi que costa de creure? Si llei en té 65, acte 85 i part 95, per posar tres exemples de mots amb considerable pes específic però sense tanta potència simbòlica, com pot ser que món no arribi ni a 15? Misteris de la filologia.

I quins són, doncs, aquests pobres? De la primera branca, la culta, en neixen alguns a partir de l’adjectiu mundà: mundanal (el “mundanal ruido” de les novel·les d’abans), mundanitat, supramundà, ultramundà… La segona, en canvi, és la vulgar: també la sosté un adjectiu, concretament el nostre protagonista, mundial, que igual que tants altres (intermitent, motor, volant…) posteriorment es va substantivar; recordem, en qualsevol cas, que a la primeria conservava la categoria gramatical perquè parlàvem de “campionat mundial”. En fi, el cas és que de mundial en pengen les branquetes més primes: mundialment, un adverbi que durant anys i panys va ser fill únic, fins que van aparèixer els més moderns: primer mundialista (per cert encara no recollit al DIEC) i després un que hauria pogut ser un gran hit i es va quedar en poca cosa: mundialització, suplantat per la triomfant globalització.

I així s’acabaria aquesta cançó tan curta si no fos que he deixat pel final el meu preferit, un adjectiu compost que sempre em fa pensar en mon pare perquè el gastava molt i molt: tercermundista (que davalla del substantiu tercermundisme). Si el pobre home tingués la desgràcia de veure el Mundial d’enguany, i de passada uns quants titulars dels que l’acompanyen a les portades dels diaris actuals, no tindria més remei que admetre que, en efecte, va ser un home clarivident.