El dia passat només vam tenir temps de veure els tres verbs que conformen les branques principals de sagrat i d’avisar, això sí, que és una família carregada de personatges excèntrics. Avui els veurem.

Primer, però, els més seriosos. Sacerdot, un clàssic d’ahir, d’avui i de sempre, que com a característica més cridanera té el fet de ser un paradoxal precursor dels sufixos femenins, car en penja el també clàssic sacerdotessa. També surt del tronc principal el subordinat de l’anterior, sagristà, que ves per on presenta un prefix diferent en el femení, sagristana. I s’enriqueix, per cert, amb una desconeguda sagristania, que no és altra cosa que l’’ofici de sagristà’.

Són igualment branques del tronc central sacríleg i sacrilegi, així com sagrari, sagrera (‘terreny sagrat sota la protecció i la immunitat eclesiàstiques que envoltava les esglésies’ i que a Barcelona, per aquelles coses, va acabar designant un barri sencer), i el ja una mica curiós sagrer, que era el ‘graner o hospici de residència construït a la sagrera, anomenat també celler per la seva finalitat de guardar-hi les collites o el vi’.

 Però això del sagrer és poca cosa comparat amb els altres membres anunciats. Per exemple un aparentment innocu sagrament, pare de l’expressiu sagramental (‘Escàndol, esvalot, conjunt de gent que crida o es baralla’) que agradava tant a la generació dels nostres avis (“Cada cop que baixa a la taverna munta uns sagramentals de por”) i que ara està tristament en reculada. O també tres derivats tan desconeguts com sacràrium (‘Lloc o recipient per llençar-hi les matèries que han servit per a la confecció dels sagraments’), curiosament l’únic de tota la família que ha conservat aquest sufix, sacratíssim (en format superlatiu) o, atenció, obsecració, ‘petició instant en nom de Déu’. Sens dubte el més singular de la colla.

Completen la colla pessigolla dels derivats pintorescos de sagrat un innocent sacre, que té la insòlita gràcia de ser un os, concretament el de la part posterior de la pelvis. I com pot ser? Doncs es veu que el grec ostén hierós es va interpretar com a ‘os sagrat o diví’ en comptes de ‘fort o robust’ pel fet d’integrar la part dels animals més preuada en els sacrificis.

La bona notícia és que de moment sagrada encara no té entrada pròpia com a substantiu per referir-se al temple barceloní. Tot i que, tal com va el món avui, el de Roma i el que no, ves a saber…