De vegades, no saps gaire per què, una definició de crucigrama sembla tocada per la gràcia de déu i et surt rodona. ‘Tallat sense llet’, 5 lletres. Si voleu intentar-ho, acluqueu els ulls i jugueu; si no, seguiu llegint. La solució és tímid.

Per aquelles coses que deu tenir l’atzar, la setmana passada vèiem una família dividida en dues branques quasi idèntiques: comanar i comandar, les filles de manar. I ves per on, el verb que ens interessa avui, témer, ha seguit un periple molt semblant. D’una banda, ha generat una primera branca de catorze derivats a partir de la matriu catalana; en destaquen un parell de tan corrents com temor o temible, i un parell de més literaris com temença o temorec. Per l’altra, la segona branca només té vuit membres, i és la que conserva la I etimològica del llatí timêre; i de fet són tan conservadors que, dels vuit, set són pures variacions de tímid, el primer de tots: intimidar, intimidable, intimidació, tímidament, timidesa i un desconegut timiditat, un sinònim de timidesa que no m’explico gaire què hi fa, als diccionaris. L’únic germà que desentona és el pobre timorat.

Intimidar, doncs, és suscitar temor, i en aquest sentit perfectament sinònim d’atemorir. Que el primer es faci servir molt més en el llenguatge periodístic per descriure els comportaments fatxendes i milhòmics dels aporellos (tant els que van uniformats com els que no) deu tenir a veure més aviat amb el destinatari, suposo, que no pas amb l’emissor. M’explico: el poble català és manyac, no sé si per naturalesa o més aviat per aprenentatge (tres segles de plantofades bé ensenyen alguna cosa), és a dir, sociològicament parlant, tímid. Els espanyols, denominació que en la visió folklòrica dels estrangers sol correspondre a una barreja del caràcter andalús i el madrileny, tenen fama de bromistes i extrovertits, mentre els catalans arrosseguem la llufa de “tancats”. Aquest presumpte tancament no és sinó, al meu entendre, una diguem-ne timidesa induïda: com més alces la cresta més reps. L’andaluso-madrileny va pel món parlant en veu alta, denigrant tot el que veu i llançant papers a terra, conscient que tot això no li reportarà cap problema. El català no solament abaixa la veu per no rebre sinó que sovint oculta la seva procedència. I és aquí cap on apunta la intimidació: a perpetuar aquest capteniment, que no fa sinó obeir una clara idea de submissió. L’Espanya de sempre, la colonial, ens vol porucs, pusil·lànimes, apocats. Tallats sense llet.