L’aportació al folklore per part de les dones ha estat molt notable, però, com sol passar en altres àmbits, també invisibilitzada i eclipsada pels homes. Fins al punt que, sovint, d’algunes d’elles fins fa poc no en coneixíem els seus noms ni tan sols que existien. Darrerament, això està canviat i han sorgit estudis que reivindiquen aquestes dones i la seva tasca. En aquesta línia s’inscriu el llibre Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir, de Meritxell Orpinell, publicat per Edicions Cossitània.
 
En el primer terç del segle XX hi trobem un notable número de folkloristes, dones estudioses que anaven per diferents indrets del territori català amb paper i llapis per anar recollint cançons, rondalles, oracions, refranys, endevinalles, etc. Moltes eren deixebles de Rossend Serra i Pagès, un dels grans folkloristes de l’època. No és estrany, perquè, com a professor de folklore a l’Escola d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona de Barcelona entre els anys 1901 i 1917, va transmetre les seves alumnes l’amor per aquesta disciplina.

Una d’aquestes alumnes va ser Mercè Ventosa, qui al llarg de la seva vida va anar compaginant la seva feina laboral de comptabilitat a la fàbrica del seu pare amb la recopilació de material folklòric i la seva afició, la pintura. La filòloga Merixell Orpinell, autora de l’estudi, explica que Ventosa va recollir sobretot “rondalles, endevinalles, exemples morals, supersticions, senyals”, entre d’altres, fent “un autèntic treball d’anàlisi sobre rondallística”, com es destaca en el pròleg. A més, també es va interessar en fer un extens estudi sobre la història del ciclop present en les històries de la Ilíada i l’Odissea d’Homer.

Per la seva recerca, l’autora va consultar en el Fons Personal de Rossend Serra i Pagès i l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i va haver de partir de zero, perquè fins llavors Ventosa era pràcticament una desconeguda: “S’esmentava el seu nom i alguna de les seves tasques folklorístiques en alguns articles d’investigació, però no s’havia fet una recerca detallada sobre la seva vida i obra”. I quan la seva biografia, la informació era pràcticament inexistent: “només comptava amb l’article a la revista Feminal”.

El resultat és un recull de 28 textos originals, juntament amb la seva correspondència amb el mestre Rossend Serra i Pagès i les seves aportacions a la premsa catalana de l’època. I sobretot un doble descobriment: el d’aspectes poc coneguts de la història del folklore català i el de la figura d’una dona entusiasta en la recollida i col·lecció de la tradició oral de casa nostra.

Orpinell destaca que des de fa relativament pocs anys han començat a sorgir diversos estudis que posen en valor la tasca realitzada per aquestes folkloristes catalanes (noms com Sara Llorens i Carreres, Adelaida Ferré o Joana Vidal) però l’autora reconeix que “encara queda molt de camí per recórrer en aquest àmbit i per donar a conèixer tot el grup de folkloristes com es mereixen”.