El grup Patri_Haydee recull el diploma i premi que l'acredita com a Segon Premi d'Eivissa de Ficcions 2017. AMIC

Yelissa

Capítol 1:  Coneguent un món desconegut

Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

Aquesta història narrava un lloc llunyà, un lloc, que l’Arnau coneixia massa bé, que era conegut amb el nom d’Àtiqui. Terres llunyanes on pocs humans han pogut veure-les, on el salvatge predomina, on la natura te mata o et fa més fort. Pel dia grans planures verdes plenes de flors inunden el paisatge envoltades d’un bosc encantat; d’alts arbres, tant que no pots veure el seu final i tant verds que pareixien irreals. Però tot el preciós, té una part que punxa, una part perillosa. Criatures inimaginables residien en aquells paratjes, tants, com estrelles hi ha en el cel, on només sobrevivia el més fort i enmig d’aquest tenebrós i encantador bosc hi havia una sequoia antiga, la més vella i poderosa per la que entraven i sortien els cleodins, criatures naturals del regne, més pareguts al home que hi havia en Àtiqui. Ells vivien a la costa on tenien els seu poblat o podríem dir ciutat, separat del bosc per una muralla de pedra construïda per protegir-se de les perilloses criatures que residien en els voltants.

Un regne governat per cleodins, criatures màgiques originaries d’aquest món. La família reial tenia dos filles, les més maques del regne, anomenades Yelissa i Klia, les quals, a l’igual que tots els ciutadans, tenien una sang molt poderosa amb grans capacitats curatives i utilitzada per obrir el portal que els porta del món humà al regne d’Àtiqui i per aquesta raó, tots el cleodins sempre han viscut amagats dels humans, per no ser caçats ni segrestats, ja que aquests eren cada vegada més avars i ambiciosos i desitjaven tenir la sang dels cleodins.

L’Arnau va conèixer aquest món per què un dia, quan va anar al mercat del seu poble a per fruita es va trobar amb la princesa Klia d’aquest fantàstic regne i van començar a xerrar i una espurna d’amor es va encendre entre tots dos i la Klia, impacient i impulsiva com es ella se’n va emportar a l’Arnau a Àtiqui i li va contar absolutament tot sobre el seu regne.

Quan varen anar a veure el palau l’Arnau va veure per primera vegada a Yelissa mentre passejava amb Klia pel jardí i inconscientment no va poder evitar pensar en la bellesa de la princesa Yelissa, una noia d’altura mitjana amb els cabells vermellosos, curts i molt arrissats, els ulls verds i la cara esquitxada de pigues i el cos inflat com una pilota completament al contrari que la seva germana Klia, qui era de la mateixa altura que Yelissa però amb uns cabells llargs i llisos fins als peus, els ulls vermells intensos i un cos prim com els fideus d’una sopa xinesa.

Al costat de les dues princeses l’Arnau es sentia com un mandril encara que era un dels boixos més esvelts del seu poble. Tenia un cos musculós però no massa definit, tenia una pell suau i morena, els cabells negres com el carbó i uns ulls blaus com la mar que ressaltaven les seves faccions madures i virils.

L’Arnau en veure tot el regne va quedar enamorat i va decidir quedar-se a viure allí amb les princeses ja que al seu món no era esperat per ningú a causa de que era orfe feia ja molts d’anys. Quant va dir-li a Yelissa que pretenia viure a Àtiqui no cabia en si la felicitat que sentia en aquell moment, però no sabia que tenir un ésser humà al seu món podria portar-lo a la seva perdició.


Capítol 2:  L'Arnau

El dia a dia al castell era tot un repte per a un home de camp com l’Arnau . Llavors de contar-li a les princeses la seva decisió de quedar-se, va haver un serie de festes que no van parar en una setmana, però després de dies de celebració i passar-ho molt bé, la gent tenia que tornar a les seves respectives feines i els membre de la reialesa no eren una excepció. Les setmanes van anar passant i l’Arnau cada vegada es sentia més sol, inútil, perquè no feia res, i deprimit.

Un matí mentre caminava pels afores del castell, va veure com entrenava l’exèrcit. Homes amb grans músculs amb lletges i profundes cicatrius, portant enormes espasses del calibre d’un gegant, o uns altes més ments, però no per això menys forts, que dansaven tan fluidament i ràpidament com una papallona verinosa que desprès de l’espectacle et mata meravellosament, ràpida i cruel simulant el verí d’una vilda negra, amb l’ajuda de dos dagues llargues agafades per les mans mentre el fil d’aquesta arribava al colze.

Quan va veure’ls entrenant tan durament per a la seva pàtria va obrir els vels. Que estava fent? Era un mantingut? No, l’Arnau mai ho havia set i mai ho seria.

Volia ser algú fort i valent com aquells guerrers per així poder protegir a les princeses i així omplir-les d’orgull com a ell mateix. Aquella mateixa tarda, va anar a parlar amb Klia a la qual li va confessar tots els seus sentiments, temors i desitjos. Ella va entendre la soledat que sentia l’Arnau i va sentir-se útil ja que això li passava quan estava amb la seva germana, ningú tenia ulls per a ella. Però, encara que l’entengués, Klia, no volia que el seu estimat acabés mal parat i ferit. El soldats no tindrien compassió de ningú i menys si es tractava d’un pretendent d’una de les princeses, aquesta era una altra raó per la qual tampoc volia que s’unís a la guàrdia reial, però la seva corona esperançada per a que li donés suport i el vist bo la va portar cap a endarrere i a forçar un somriure.

-D’acord, però ves amb seny i si veus que no pots, ho tens que deixar de seguida. M’has sentit, caramelet?

-No et decebre, angelet meu. T’ensenyaré que soc digne de tu i que ningú podrà amb jo.

- A jo, tot això hem dona igual. L’únic que vull és a tu.

- El teu amor es el que hem fa fort i l’amor dels dos podrà derrocar muntanyes si fa falta.

- Paraules com aquestes són dignes d’un poeta, però necessitaràs més per demostrar-me la veritat d'aquestes que hem fan sospirar d’amor.

- Mai voldria faltar-te la confiança posada en mi, al mateix temps que no puc quedar-me parat per que això demostraria que no soc digne de tu ni del teu amor.

- Doncs dit això, rei meu, ets lliure de fer el que vulguis.

Al dia següent, a primera hora del matí, l’Arnau estava ple d’alegria per a començar el seu entrenament, però al mateix temps temia una por fundada de mala manera a causa dels seus somnis que feien que tremolés com una fullaca.

Quan va estar davant la porta de la caserna va tenir la indecisió de la seva vida i quan es va armar de valor per obrir la porta, aquesta es va obrir sobtadament donant-li a l’Arnau un cop en tota la cara que el va tombar a terra. Des de el terra va veure com uns homes que pareixien pedra sortien i se’l quedaven mirant.

- Soc el nou- va dir, tot o digué com va poder aixecant-se del terra.

- Si pareixes el nuvi de la Barbie amb la cara de boig que tens- va dir un amb els cabells vermells.

- Que es Barbie, brut?- va preguntar un altre.

- Les nines amb les que juguen totes les boixes humanes, moniato- va contestar-lo l’altre.

- Que passa aquí?- va preguntar un soldat moreno que sortia de la caserna.

. Un nen, s’ha perdut Cap- Aquell home sense un ull que tenia enmig una cicatriu va mirar l’Arnau fixament.

- Tu ets l’elegit per la princesa Klia, veritat.

- Si senyor- va respondre tan pronte com va poder.

- Ale, doncs benvingut a la guàrdia reial encara que crec que no duraràs gaire. Fes el que pugues i no moris.- Gracies, senyor.

Així doncs, va començar la vida de l’Arnau com a soldat.

Un bon dia l’Arnau va veure a Yelissa sortir del castell com d’amagades i l estranyat pel seu comportament va decidir seguir-la. Molt subtilment se’n va anar rere Yelissa per assabentar-se cap a on es dirigia. Després d’una llarga estona, i quasi haver-la perdut de vista dues vegades,va veure com Yelissa sortia d’Àtiqui i es dirigia cap al món dels humans. Sense pensar-ho dos vegades Arnau corregué cap a ella abans de que el portal es tanqués. Pels pels no es va fotre una trompada amb el portal i hi va aconseguir sortir cap al món dels humans d’una peça. Malauradament va perdre Yelissa de vista i va començar a cridar-la, ja no li importava seguir amagant-se, Yelissa estava en greu perill en aquell món si calque humà la trobava.

- Yelissa! On ets? Yelissa!- Va estar així fins una bona estona que una veu el va contestar.

- Arnau? Que hi fas aquí? Es perillós sortir d’Àtiqui.

- I ets tu qui hem diu això! I que hagués passat si un humà t’hagués vist?- Va cridar l’arnau enfurismat.

- Com segueixis cridant així si que ens trobarà un humà. I per cert, com has sabut que hi era aquí?

- Em... Doncs, eh.., resulta que estava pel castell passejant i t’he vist sortint d’una manera una mica sospitosa i doncs...

- Has decidit seguir-me per veure cap a on anava. No es cert? Per altra banda, et trobes bé?, em sembla que estàs massa vermell

- Sí Sí, no et preocupis

- Bé, sirà millor que vinguis amb mi ja que tu tot sol no pots tornar a Àtiqui.

- D’acord, però, a on anam?

- A l’hospital

Desprès d’això na Yelissa va explicar a l’Arnau que des de feia un parell de mesos es dedicava a ajudar als nens més malalts de l’hospital i una vegada a la setmana hi anava a visitar-los i els hi donava als infermers petites dosis de la seva sang per a que poguessin curar als nens més petits i donar-lis la possibilitat, de viure una llarga i sana vida. Seguidament d’haver escoltat això l’Arnau es va quedar meravellat ja que no havia arribat a pensar que la bondat dels cleodins arribés fins a tal punt.

- Però, Yelissa, no es perillós per a vosaltres sortir al món humà?, es a dir, em pareix meravellós això que fas per a ajudar a la gent necessitada però i si un dia et trobes amb humans dels àvars i cruels i et passa alguna cosa dolenta?

- Arnau, no et preocupis per mi, duc molt de temps fent això i mai m’ha passat res de dolent. Mira!, ja hem arribat.

L’hospital era un edifici molt pulcre, blanquet i petitó per fora i dins era una mareja de colors per tot arreu que inspiraven felicitat, els quals contrastaven amb els malalts que es trobaven al rebedor que potser estiguessin esperant visita. De sobte la veu de Yelissa va despertar a Arnau de la seva abstracció:

- Espere’m aquí, en una estona torno.

A l’Arnau no li va donar temps a respondre que l’al·lota ja havia desaparegut per una porta.

Passades unes quantes setmanes ja s’havia acostumat a veure a Yelissa sortir d’amagades dels castell més d’una vegada i ja no s’hi preocupava gaire perquè sempre hi tornava sana i salva fin que un dia no hi va tornar.


Capítol 3:  Klia

El poble estava molt revoltat, no sabia que fer amb una de les princeses desaparegudes així que l’Arnau sense parlar amb Klia, va decidir anar a cercar-la ell tot sol ja que no podia deixar al poble sense cap autoritat al poder.

L’Arnau va esperar a la nit per sortir d’Àtiqui i aventurar-se al mon humà.

Una vegada fora, aquest va decidir anar, primerament, a l’hospital per saber si Yelissa es trobava allí. Però, malauradament la resposta va ser negativa i Arnau no sabia molt bé on anar a cercar-la i cada vegada estava més i més preocupat.

A falta de recursos i d’informació l’Arnau va decidir que seria una bona idea pasar-se pel poble que hi havia a les afores del bosc ja que allí amb tots els tafaners segur que descobria alguna cosa, i no s’equivocava.

Res més arribar al poble va escoltar uns homes que xafardejaven a la taula de un bar i a l’Arnau no se li va passar de llarg la menció d’uns homes fors, lletgos i robustos portant un dona jove dotada en carns i es va apropar a preguntar:

- Bona tarda senyors, hem sap greu la interrupció, peró no he pogut evitar escoltar una cosa que m’ha cridat l’atenció. Veureu, resulta que estic cercant a la germana de la meva nóvia que s’ha perdut i no he pogut evitar escoltar que valtros heu mencionat una dona “dotada en carns”. Pot ser que sapigueu o tingueu una lleugera idea de on la poden haver portada?- l’Arnau va dit tota aixó com si li fos la vida en ell peró va tenir sort i els home varen entendre’l.

- Doncs noi, naltros no som com aquells homes de “mala-pasta”. Peró sabem que es solen reunir a la taberna on conta histories el vell Cob.-

L’Arnau, no sabia com, coneixia el lloc es trobava aquesta taberna i sense pensar-s’ho dos vegades va agraïr als homes la ajuda i va sortir com anima que porta el diable cap allí.

No va trigar gaire en arribar ja que no es trobava massa lluny. Al principi no tenia molt clar que fer així que va parar-se un moment davant del local per pensar una estratègia i així, com qui no vol la cosa, va veure a la porta un cartell de “Es busca cambrer” i aquest immediatament va arrancar l’anunci de la porta i va entrar a demanar treball, cosa que li va semblar massa fàcil per que en quant va entrar demanant el treball només li varen dir:

- Perfecte, si que hem tarda en trobar un empleat. Estàs contractat.- I aquest succès li va fer sospitar encara més que no eren gent de bona sang ja que ni tan sols  s’havien preocupat de entrevistar-lo o fer-li signar un contracte. Encara que aixó a l’Arnau li va anar com anell al dit així que directament es va fiar al magatzem amb l’excusa de que anava a agafar vi, que a la barra quasi no hi quedava i de seguida que va estar tot sol va començar a cercar a Yelissa com un boig desalmat per tot el magatzem i no va trobar absolutament res, ni pistes ni res fins que quan estava a punt de donar-se per vençut va vore una porta que donava a un camp ampli i en el centre hi havia un petit estable. Una petita veu en el seu interior li deia que ni se li passés per cap apropar-se a a aquell estable, però el desig de poder trobar a Yelissa era més fort que qualsevol cosa coherent que se li passés pel cap.

Arnau va córrer ràpida i sigilosament per arribar al estable, va entrar amb compte per si hagués algú dins que no el veiés i per sorpresa seva es va trobar amb la dona a la que cercava, la princessa Yelissa. El seu primer sentiment va ser alegria per haver-la trobat però va anar seguida de por i preocupació en quant va vore l’agulla que portava clavada al braç que li treia sang que anava a parar a un petit bidó.

Gràcies a que una de les classes que havia fet l’Arnau era de com tractar companys ferits, tenia una lleugera idea de com portar a Yelissa, així que primer va agafar l’agulla i amb molt de compte li va treure, la va deixar asseguda enterra una estona per  que es recuperés mentre ell agafava el bidonet i s’afanyava per que no caiguès res al terra ja que podria ser un gran perill per als cleondins.

Quan l’Arnau i na Yelissa ja estaven llestos per fugir de la taberna van escoltar un crit:

-Ei! Tu, on  creus que vas?- No van fer falta més que aquestes sis paraules per a que a l’Arnau li entrés una pixanera increïble per la por, però arribat a aquest punt no es anava a rendir, encar que mentre lluités per salvar a Yelissa es pixés als calçons no importaria, per que estaria feliç de cumplir la seva missió com a soldat i protegiria a la princessa. Aquí l’Arnau tenia un greu problema ja que no tenia cap arma per defener-se, però afortunadament l’home que se’ls i apropava hi portava una daga al cinturó i l’Arnau que d’estrategia en sabia ben poc va decidir començar a despistar-lo i fer s’ase d’avant d’ell i amb molta sort Yelissa es va donar conta del que Arnau feia i en quant va vore que l’home estava completament despistat va llançar precipitadament cap a ell, li va prendre la daga i la va llançar cap a Arnau i l’home, quasi sense temps d’aixecarse a cause de encara tenia a Yelissa damunt i aquesta pesava més que un tonell, l’Arnau va córrer cap a ells i va clavar-li la daga al cor i Arnau i Yelissa sortiren corrent antes de que arribés algun altre home com aquell.

Estaven correguen molt de pressa, tant que a na Yelissa no li donava temps de girar-se per vore si algú els seguia. N’Arnau la tenia agafada de la mà i  era arrossegada amb força. Els seus peus ja no podien més, estava rebentada, mai no havia corregut com ho estava fent, però si volia viure tenia que seguir.

Arnau en canvi sentia que li sortiria el cor, per tal de salvar a la princesa a tingut que matar a un home, el primer. Encara recordava com els seus ulls deixaven de mirar-lo, poc a poc, fins que la vida se’n va anar d’ells. La sang calenta que brotava de la ferida causada per la seva daga, que no parava de sortir fins que va quedar un redol al voltant d’ell com si fos fang. Es sentia culpable d’haver tingut que fer-ho, però sinó Yelissa estaria morta i això si que no s’ho hages perdonat.

En comptes de córrer, volaven per enmig del bosc, fins que van escoltar una remor molt a prop de ells i es varen aturar. El jove va treure la daga disposat a defendre a la dama, però no es esperava que la persona qui trobarien seria na Klia. Un poc més i  n’Arnau la hagués matat sense voler.

-Què estàs fent aquí, Klia?, Aquest lloc es molt perillós per a tu!

-Os vaig veure sortint per l’arbre sagrat. Estava preocupada! -va dir estrenyent les faldes del seu vestit.

-Encara sent així, no hauries d’haver sortit d’Àtiqui!, A set molt imprudent de la teua part! -va reganyar-la n’Arnau.

-I valtros que, eh? Necessitau sortit d’Àtiqui per tenir els vostres trobades clandestines, oi? -va recriminar na Klia molt angoixada.

-Però que estàs digent?, jo no tinc res amb la teva germana, jo només te vull a tu! - va dir descol·locat amb la acusació de la seva enamorada- Ara no es moment de estar discutint per aquestes coses o els vàndals que ens estan perseguint ens atraparan.

Dit això, es va escoltar una veu.

-Massa tard, cavaller de blanca armadura! -va riure la veu- Estau envoltats, serà millor que llancis lluny la daga o un dels meus homes et dispararà.

I en menys temps del cant d’un gall, Arnau va tirar la daga en direcció a la veu que poc després va cridar barbaritats que van fer que es sapigues que li havia donat. En aquell moment un dels homes va complir el que li havien dit i van disparar a na Klia al pit.

Yelissa espantada va cridar mentres veia com la seva germana queia al terra i va córrer fins ella. Molta sang sortia de la ferida i encara que Yelissa intentava aturar la hemorràgia la sang no parava i ella no podia aturar de plorar, diguent-li a la seva germaneta que no es moris i que seguis amb ells.

El jove cavaller commocionat, no es podia moure mirant com la seva estimada moria en braços de la seva germana. No era just, no hem tingut casi res de temps, pensava. I es va enfadar com mai s’havia enfadat perquè ningú tenia a dret a llevar-li a la persona que li havia donat tot i que era el seu món.

Es va concentrar, hi havia cinc homes com a molt sis i un estava ferit. Els envoltaven, però Arnau podia amb ells. Va preparar-se mentalment i va donar-li una última ullada a les princeses, abans d’atacar. L’atac va ser com un llamp, un vist i no vist. El primer va ser el vàndal darrere seu amb qui va posar en practica les tècniques de desarmar i el va noquejar sense cap problema. Va agafar totes les armes que duia com també va trobar una petita botelleta amb la sang de la princesa,llavors de guardar-la a la butxaca  va anar cap al següent fins que va acabar amb tots ells, ho això pensava.

L’home al qui l’havia llançat la daga, apuntava al cap de Yelissa amb una pistola. Però abans de poder dir una paraula, es va sentir com Klia se estava ofegant amb la seva propia sang. En aquell instant el vàndal es va distraure i l’Arnau li va pigar un tir que va acabar amb ell.

Ràpidament, el jove va donar-li la botelleta a Yelissa mentres que ell agafava a Klia. Estaven a prop de l’arbre sagrat, podien conseguir-ho, però la seva estimada cada volta estava pitjor i entre els deliris que tenia a causa de la perdua de sang, els va contar com havien arribat a aquella situació.

Segons contava Klia, va veure com Arnau i la seva germana sortien junts al món humà i també com el seu enamorat mirava a la seva germana, d’una manera que només tenia que mirar-la a ella. Aquestes accions van fer-la pensar que tenien un idil·li secret. Un dia no va poder soportar-ho més i va creuar al altre costat. Va anar al poble i va buscar els homes més dolents que li varen parèixer. Per a la seva desgracia i va encertar i ella va vendre la seva germana a canvi de que no tornés a veure-la, però quan va adonar-se de que l’Arnau no estava perquè havia anat a buscar a la seva germana, el seu cor es va trencar. Encara que era ella, la que havia elegit ell, anava darrera la seva germana i enrabiada com ella tota sola va anar a buscar-los per cridar-lis tot el que sentia des de el seu cor i que feia molt que guardava. Però sabia que el que havia fet no estava bé i entenia si no tornaven a dirigir-li s’ha paraula.

Quant van arribar al portal, Yelissa va tirar la botella i varen ser transportats a Atiki per fi i en quant van arribar al castell van atendre la ferida de Klia que va recuperar-se molt aviat gracies a les propietats de la seva sang.

Arnau i Yelissa estaven molt decebuts per l’actitud de Klia i no sabien que fer per poder solucinar-ho. Klia tracta de parlar amb tots dos per a que la perdonin i entenguen per que ha fet això i la raó per la qual haurien de perdonar-li, però només va se capaç de convènçer a Yelissa que era massa tolerant. Klia no es conformava només amb el perdó de Yelissa així que també va parlar amb amb Arnau però aquest no la va perdonar i li va dir que mai ho faria i aquestes paraules van quedar gravades per sempre al cor de Klia i aquesta, sense ser capaç de superar el mal que li havia fet el seu estimat, va decidir fugir al món humà on, amb sort, mai es trobaria amb ningun conegut d’Àtiqui que sapiguès el que en un temps passat havia fet.

Pel que fa a Arnau i Yelissa el poble va demanar a Arnau com a rei per que els h va semblar molt admirable tot allò que havia fer per salvar a la princesa, així doncs, desprès de més de un mes de preparatius es va celebrar la major boda en segles del món d’Àtiqui on per fi es coronava a un rei que havia après a ser valent i a una reina capaç de comprendre els sentiments més profunds.