El grup Saül recull el diploma que l'acredita com a Finalista de Ficcions 2017. AMIC

Quaranta putes sagrades


Capítol 1:  Bash the Fash

Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual. Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que es veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren. 

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven les copes i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.

El jove adorava escoltar les històries del vell. No importava la trama, totes li pareixien genials. El dringar d’un tassó contra la barra el tragué de la seva abstracció. L’ ancià s’acabà el darrer xopet i fent-se net amb la màniga va dir: - avui és el meu darrer vespre aquí. L’ ocasió precisa una història així com toca.  – El jove el mirà, trist a la vegada que il·lusionat. L’octogenari tossí i s’aclarí la veu.

-Els fets narrats en aquest relat. -Continuà. - Prengueren lloc a Texas el 1987, si mal no record. Per petició dels sobrevivents, els noms han estat canviats. Per respecte als morts, la resta està contada tal i com ocorregué. – El jove  s’ acomodà damunt un tamboret que Déu sap quants culs ha suportat durant la seva existència, donà una ullada al somriure de l’home i es submergí de ple dins probablement una de les narracions més surrealistes que havia sentit mai, un dement bany d’LSD. Diu així:

“Tot es remunta a un mes enrere o així. Resulta que jo visc, o millor dit, vivia, en una zona benestant de Sant Antoni, a Texas. Tenia les meves amistats, però en general no m'agradava relacionar-me massa amb els altres. Tenia els meus gusts i les meves passions, com tothom, però el cas és que els meus "gusts i passions" no encaixaven amb els "gusts i passions" que són vistos com "normals". Un dels meus passatemps favorits consistia, i segueix consistint, en dissecar animals per conservar-los amb aparença de vius. La meva passió era la taxidèrmia. Sé que pot semblar estrany o macabre, però en la meva defensa diré que no era jo el que acabava amb la vida de les meves futures obres. Per a això tenia dues opcions, o bé visitar els contenidors de la part posterior d'un bloc uns carrers més abaix, okupat per una banda de skinheads politoxicòmans el segon dijous de cada mes al matí, on es poden trobar les restes de la festa que es va dur a terme la nit anterior. El problema era que m'arriscava a rebre una ganivetada al coll per part dels més matiners.

 Per això solia optar per la segona opció, vagar per l'autopista durant unes hores per recollir animals morts de les cunetes. Guardava als nouvinguts al congelador del soterrani i els netejava i preparava allà. Exposava les meves millors obres a la sala, plena ja de multitud de caps i cossos d'animals que anava trobant. Walter, un armadillo del qual em trobo orgullós, era la peça que més solia incomodar els pocs convidats que s'atrevien a creuar el meu jardí, un autèntic tapís de males herbes i flors de ricí, per visitar-me. Probablement era per la deformitat que li havia quedat al llom, a causa d’ alguna caravana conduïda per una família feliç que li va passar per damunt.

La taxidèrmia em permetia passar una llarga estona sense pensar en els meus problemes i m'ajudava a relaxar-me. Qui havia de pensar que aquest mateix hobby em causaria tants problemes. Me'n vaig per les branques, us explic. Anava amb la meva vella camioneta en un dels meus viatges rutinaris. Portava un cérvol sense la pota dreta de davant, fàcilment substituïble pel pal d'una fregona, a la part posterior. Estava tan emocionat que ja tenia pensat en quina part del saló ho anava a col·locar (entre la prestatgeria i el divan, la tapisseria feia conjunt). Em dirigia de tornada a casa quan de sobte vaig veure una silueta vagant al mig del desert. La curiositat em va poder i em vaig anar acostant més i més fins que vaig poder veure-la millor. Semblava una mena de llop enorme que trontollava moribund. Vaig anar minorant la velocitat de la camioneta per seguir-li la pista sense que se n'adonés. Fins que finalment, es va desplomar víctima de la calor i la deshidratació. Pobret. Vaig avançar una mica més fins que vaig poder distingir de quin animal es tractava. Per poc se’m disloca la mandíbula. Allà, davant meu es trobava ni més ni menys que un tigre albí. Sense pensar-m’ho un segon, li vaig donar una trepitjada a l'accelerador i me'l vaig endur per davant. Vaig veure com el cos de l'animal volava uns cinc metres i queia a terra com un ninot de drap. Em vaig quedar uns minuts dins del cotxe intentant assimilar el que acabava de passar. Ara em sentia culpable. Vaig sortir per revisar els danys i veure amb més detall la meva pròxima obra d'art. El para-xocs va aguantar el cop, tot i que no es pot dir el mateix del parabrisa. Em vaig acostar al felí inert fregant-me les mans imaginant semblant peça al centre del saló. Segur que es faria amic amb en Walter. El vaig agafar de les potes del darrere i el vaig portar a ròssec fins al maleter. Després d’un esforç titànic intentant tancar la porta, amb les mans tremolant de l'emoció, vaig ficar les claus al contacte, vaig escoltar el motor rugir i li vaig donar una trepitjada a l'accelerador. Vaig posar la ràdio, sonà "The house of the rising sun" i vaig cridar d'eufòria.

Vaig arribar a ca meva, aparcant la camioneta de qualsevol manera i amb l’ajuda d’un carretó mogué el cérvol cap al garatge, el deixà amb cura damunt una lona i vaig anar a cercar el gran premi.

Després d’aquesta presentació una mica apilonada del nostre personatge principal, Tòfol Colom. -Digué el vell. – El nom és fals, per suposat. Ara és el torn d’el senyor Ray Manzarek, també conegut com “El Fistingador”.

Són gairebé les onze del vespre i no sé què fer. Estic tirat al sofà-llit ple de miques de doritos i taques de refresc mentre veig embadalit per la tele a un negre amb vestit apuntant a un xaval, assegut a punt de plorar, dient no sé què del camí de l'home recte. No m'importa gaire. Tinc son, però no vull dormir. Després d'uns segons meditant, el so d'uns tirs m’interrompen. Em poso alerta durant un moment, però m’adono que és el negre d’abans. Pobre xaval assegut a punt de plorar! Alguna cosa haurà fet. Torno a la meva abstracció. Deu minuts després he pres una decisió. Me'n vaig a fer un passeig i el que sorgeixi. Vaig a la meva habitació a canviar-me. Em trec els mitjons i els substitueixo per unes avarques que em va enviar la meva tia Katherine d'un viatge a alguna illa perduda enmig del Mediterrani, en tornar no semblava la mateixa persona, es feia dir Cati i en comptes de dir "no" per acabar una conversa deixava anar un "ja te diré coses" o alguna cosa així. Cobreixo els meus calçotets amb unes bermudes grogues fosforescents i canviï la meva samarreta interior per una flamant camisa hawaiana blava amb flors vermelles. Agafo les meves claus i surto al replà. La veritat és que és un lloc curiós perquè sembla que han assassinat a algú. Sempre fa olor de lleixiu, el sòl està sempre radiant i quan em trobo amb algú hi ha un ambient una mica tens. Baixo tres pisos i a la fi surto de l'edifici. Xiulo “La marxa del coronel Bogey” al ritme de les meves passes, això em motiva a seguir caminant fins a un bar de dubtosa fiabilitat obert les vint-i-quatre hores. El cartell mostra el nom del bar "Angry & Hungry" al costat d'un dibuix maldestre d'una bola de billar amb cara de mala hòstia. A la porta hi ha un cartell que indica l'horari i un adhesiu que posa "estirar", faig el que posa, però la porta no s'obre. Ho intento dues vegades més, però encara no funciona, li dono una empenta i s'obre a la primera. L'imbècil de l'encarregat es va equivocar col·locant els adhesius. Només entrar, rebut com a benvinguda, una densa glopada de fum fruit de la fusió entre tabac i marihuana, amb Riders on the storm de fons. L'olor és gairebé insuportable, però la música és genial i em moro de set, així que m'assec a la barra i crido al bàrman, que ve cap a mi fent moviments estranys i amb les pupil·les dilatades per preguntar-me què vull a prendre. Tot i que tots els que estan al meu voltant estan fins a les celles de tequila i vodka, demano un Sprite amb tres rodanxes de llimona i tres glaçons. El bàrman se’n riu i em pregunta si m'agradaria prendre-ho acompanyat d'un glop de vodka. L’ envio a la merda i li dic que em serveixi el que li he demanat i que no em faci pagar un glop que té més aigua que alcohol. Fa cara de desconcert i es dirigeix cap a la nevera sense deixar de mirar-me. El vigilo de cua d'ull per assegurar-me que no escup al tassó.


Capítol 2:  Kafkià

Després del so del gel caure dins el recipient, els records es van deformant fins que tornen difusos: una onada de fúria, una forta discussió que acabà en brega sobre si el 7Up i l’Sprite són el mateix o no, un al·lot suplicant per la seva vida fermat a una cadira amb una orella mig arrabassada i finalment una forta contusió al cap d’en Ryan. No sap quan de temps ha  estat inconscient, però tornà de les mans d’en Morfeu gràcies a una poalada d’aigua gelada i una veu greu i inquiridora.

- Saps per què ets aquí? - Ryan, que encara estava intentant no tornar a acubar-se, només va poder contestar negant amb el cap.

- Veuràs. - Va agafar aire.

- Ahir a la nit la vas cagar. Bastant. No sé si va ser mala sort o directament ets un suïcida, la veritat tant me fa. Pegares al jove equivocat a la cofurna equivocada. M'explicaré. Vares humiliar al fill d’ El Coyote en la seva pròpia tapadora. Quan Coyote ho va saber només va dir dues paraules: "que pateixi". Ens va donar carta blanca. T'imagines? - Va continuar mentre s'embolicava un cigarret. - T'importa si fumo aquí? - Va preguntar. En Ryan va dir que no i en va acceptar un quan l'home li va oferir. Van estar una bona estona mirant les volutes de fum que van començar a surar per l’habitació com si fossin petits esperits entremaliats a la recerca d'aventures.

Escolta. -Coyote està bastant cabrejat amb tothom des de fa una setmana, quan se li va escapar  el tigre. Saps? Suposo que donar-li una pallissa al seu fill no ha fet més que empitjorar les coses. I resulta que el molt cabró m'ha manat trobar-lo i portar-lo de tornada. A mi. A mi! Li hauria de fer vergonya! I vaig tenir una idea: un tracte. Tu em dones el tigre i jo em quedo amb el mèrit, a canvi que et perdoni la vida. Sincerament, em sembla un tracte just. El meu oncle treballa en un dipòsit de cadàvers, així que serà suficient á amb mostrar-li les restes mutilats de algun infeliç per a que Coyote et deixi en pau. Què et sembla?

-En Ryan, acceptà encantat. L’ home li donà una targeta de contacte i li advertí que només l’utilitzés quan tingués el felí.

Quan sortí d’aquell antre de perversió, va anar corrent al primer locutori que va trobar i, a tota pressa, dissenyà un cartell amb el Paint que qualsevol pensaria que estava fet per un deficient mental. Quan acabà, imprimí cent cinquanta còpies i les repartí per tota la ciutat. Els murs s’ompliren del missatge: “ES CERCA TIGRE ALBÍ. RESPON AL NOM DE HENRIKSEN. ES GRATIFICARÀ. CONTACTE: +07 700 900 461”  El telèfon va romandre sense notícies dies i dies. Ryan es començava a desesperar, cada vespre tenia la impressió  que l’estaven observant. La paranoia s’apoderà d’ell. Fins que una matinada, el telèfon sonà. Era en Tòfol, qui duia desaparegut prop de dues setmanes. Probablement anava gat. Li explicà que havia d’anar a ca seva, a l’altra punta de la ciutat, per veure la seva gran obra. Li digué que estava exhaust després de passar-se el dia porta a porta demanant per l’animal i que no tenia temps per les seves tonteries. L’altre interlocutor rigué i li contà que aquella vegada era diferent, que no es penediria. Acte seguit, penjà. En Ryan, molest, agafà el cotxe i es passà el que quedava de matinada conduint, fins que, a les 7:22, es plantà davant la porta de ca seva. Tocà el timbre i immediatament aparegué el seu amic, acompanyat del gemec de les frontisses. Amb una alegria digna d’un infant, el va guiar cap al soterrani. – Et quedaràs sense paraules! – Exclamà. I vaja que si  s’hi va quedar. Quan en Tòfol va retirar la lona amb un gest triomfal, en Ryan sentí que un pop s’introduïa dins els seus budells i els estrenyia amb força. En aquell moment, el cosmos li envià dues notícies, la bona: el tigre havia aparegut. La dolenta: pareixia tret del museu de cera de Madrid. En Tòfol se les havia ginyat per fer, sens dubte, una aberració que no podia tenir el perdó de cap Déu. El pànic l’envaí. Estava perdut. Me’n vaig a dormir, que bregui amb allò el Ryan de l’endemà. Bona nit. I s’acubà un altre pic. Quan es despertà tenia el cap més clar, però seguia dins el mateix problema. Odiava  en Tòfol, però què hi podia fer? Li contà la seva història i en Tòfol intentà llevar-se culpa de damunt dient-li que el tigre ja era mort quan el va trobar. Que en part, ell li havia ajudat trobant el seu cadàver. També l’intentà tranquil·litzar quan li va demanar si podien entregar el tigre tal i com estava. En Ryan rigué de la seva innocència. Havia de pensar alguna cosa prest. Registrant l’habitacle cercant alguna idea, es trobà amb un armari tot corcat, quan l’obrí, es presentaren davant ell nombrosos pots de pintura i tints que en Tòfol utilitzava per les seves “obres”. Tenia l’albinisme. Ara li faltava el tigre. I sabia on trobar-ho. Durant els dies següents no podia deixar de pensar en una altra cosa. Passà nits sense dormir preparant el soterrani del seu amic, que havia cedit després de nombroses peticions i, més tard, amenaces, a deixar-li utilitzar-lo durant un cap de setmana. Es gastà bastants de doblers en aquell peculiar projecte comprant coses de tot tipus: sedants, un uniforme de cuidador del zoo de Hoboken, el lloguer d’una furgoneta amb el nom i logotip del mateix zoo i nombroses entrades per un zoològic diferent, el de San Antonio. Quan ho tingué tot llest, es posà l’uniforme i es dirigí cap a ca un contacte seu, Omar Crocs, qui li donà una llicència i permisos falsos per poder ficar el seu vehicle dins el zoo. El moment havia arribat. Era l’hora de segrestar un tigre.


Capítol 3:  Unamuno

Gràcies a les quantioses inversions en tiquets, en Ryan va poder aparentar que estava familiaritzat amb el zoològic. A les 17:19, es va presentar amb la seva flagrant granota de treball de Hoboken. No havia triat Hoboken a l'atzar. Hoboken era el terror dels animals en captivitat. Per què? No ho tenia massa clar, ho deien a una sèrie de televisió a la que duia enganxat molts anys anomenada “Els pingüins de Madagascar”. Sempre li havia semblat curiosa la subtrama oculta a la qual els afables pingüins són en realitat un esquadró d’espies soviètics. La veritat es que la gent no sol valorar els petits detalls dins una sèrie tan aclaparadora com és “Els pingüins de Madagascar”. Si mires un parell de capítols amb una mica de deteniment, t’adonaràs  que els personatges tenen uns sentiments més profunds dels que aparenten, a més, els simpàtics ocells no-voladors, forgen vincles que pareixen humans més que simples relacions de simbiosi entre dos espècimens que només intenten sobreviure front a un exèrcit de ferotges màquines centrades en acumular i acaparar riqueses a base de mostrar-los com si fossin un espectacle. Allò era una burla cap a ells, una cosa intolerable per aquelles aus, era qüestió de temps que una revolució proletària decidís canviar les tornes, i estaven completament disposats a morir per la causa. Un home s’ apropà a en Ryan i li demanà què feia allà. El nostre protagonista sortí de les seves divagacions sobre pingüins marxistes-leninistes i li mostrà els papers que n’Omar Crocs li havia venut anteriorment. L’home va estar una estona llegint una i una altra vegada els papers fins que per fi decidí que tot estava en ordre i podia continuar amb l’extradició del felí. Embetumà ben embetumat un tros de carn dels sedants i el llençà a la gàbia. El tigre es tirà damunt com un condemnat i ho engolí en pocs segons. Mentre en Ryan esperava pacientment que els narcòtics fessin el seu efecte recordà una cita de Mao Zedong referint-se a l’imperialisme dels Estats Units d’Amèrica: “en aparença és molt poderós però en realitat no és res al que témer; és un tigre de paper. Un tigre per fora, està fet de paper, incapaç de resistir-se al vent i la pluja”. Per suposat, el felí que tenia davant no era de paper; respirava cada vegada més pausadament i els músculs s’anaven relaxant. Uns minuts més i estaria K.O. A partit d’aquell moment, tindria unes sis hores per tenyir-lo, ficar-lo dins la furgoneta, avisar al sicari d’en Coyote i fugir a tota pressa del país. Era molt retorçat utilitzar al sicari com a cap de turc, però a situacions desesperades, mesures desesperades. El tigre s’adormí i el ficà dins la furgoneta amb cura per no despertar-lo. S’acomiadà del guarda que hi havia al pàrquing i conduí cap a cal seu company. Quan arribà, descarregaren al passatger i el tombaren damunt la taula. Li esperava una llarga feina a en Tòfol. Es posà mans a l’obra i una hora i quaranta-cinc minuts després, en Ryan va ésser despertat per admirar sens dubte una de les millors obres del taxidermista. Les retxes blanques i negres s’intercalaven formant un teclat de piano de pèl. S’apropà per contemplar-ho millor i en Tòfol li advertí que havia d’anar alerta a no tacar-se, perquè el tint encara tardaria uns minuts a eixugar-se. Per fer més amena l’espera, en Tòfol posava a uns altaveus ronyosos una mena d’insofrible música funk italiana, concretament Ma quale idea per Pino D’Angiò. Quan per fi acabà, agafaren el tigre per les potes i el ficaren una altra vegada  dins la furgoneta. Ryan tragué la targeta del busca-raons i anà cap a la cabina telefònica més propera per contar-li les noves notícies. Contestà al tercer to amb un “- Qui és?” que va ésser respòs amb un “- tinc al tigre. On el vols?” – Sentí com quasi li cau l’auricular a l’altre interlocutor. – Què? De veres? – Preguntà. – Sí, no ha estat feina fàcil, com podràs imaginar. – Increïble. On era? – Li demanà amb curiositat. La pregunta desconcertà  en Ryan i el va fer dubtar. -       Eh... No t’ho creuràs, però resulta que un bon amic meu anava conduint per l’autopista i el va veure vagant prop de la cuneta. – El to no va convèncer del tot a l’home a l’altre costat de la línia, que va romandre callat uns segons fins que inspirà i digué: -       No sona massa convincent, però si el tigre és real no hi ha cap problema. -       Sí, sí. El tinc aquí mateix, sedat. On el pots recollir? -  Avui vespre em reuniré amb una tribu d’indis per comprar peiot. Ara et passo les coordenades, apunta. -En Ryan tragué un bolígraf de la seva butxaca i escrigué a la seva mà els dígits dictats: +34º 59´ 20´´, -106º 36´ 52´´. -  D’acord, allà  seré. – I penjà. El nostre aventurer protagonista s’enfrontava ara a una de les curses contra rellotge més important de la seva vida: arribar al desert abans  que el felí despertés. Es pujà al vehicle a corre-cuita i pitjà l’accelerador. Sintonitzà la ràdio sense perdre de vista la carretera difuminada pels llums fugaços dels cotxes i els fanals i sonà Touch me de The doors. Es passà les pròximes dues hores conduint a tota velocitat fins que per fi, arribà. S’imaginà un gran campament com els que havia vist a tots aquells westerns que el seu pare mirava quan era petit, però no hi havia res d’allò. A la falda d’un rocós monticle, un grup d’indis ballava al voltant d’una foganya al ritme dels cascavells. El sicari l’esperava recolzat damunt una roca embolicant un cigarret. – El tens? – Li demanà. En Ryan assentí i senyalà amb el cap la furgoneta plena de fang i mates. Caminaren junts cap allà i obriren les portes posteriors, on es situava l’anhelat animal. El tragueren amb no massa dificultat i el dugueren cap a un bloc de pedra amb inscripcions arcaiques. Els indis anaren minorant la velocitat de la seva dansa i s’anaren reunint al voltant del cos del majestuós felí, encara dormit. El cap de la tribu alçà un ganivet i un bol amb gest solemne i recità cants que els avantpassats dels seus avantpassats ja recitaren per un mateix objectiu: alimentar el Sol. El punyal es va anar acostant al coll del tigre, però abans  que li pogués assestar el tall mortal, una veu totpoderosa paralitzà tots els moviments dels presents: l’encenedor del sicari, els cascavells dels indis, l’espetec dels artells d’en Ryan i la daga del cap de la tribu. - Aturau! Jo no sóc aquell tigre! -Els indis entraren en shock i sortiren corrent. – Blasfèmia! Blasfèmia! Simples mortals, què estúpids sou! - Qui parla?! – Cridà el delinqüent. - Tan necis sou que ni reconeixeu el vostre creador?! - Idò ets Déu? – En Ryan es començava a marejar. La veu rigué. No, criatura, es que no llegeixes  en Nietzsche? Déu és mort. No, jo sóc un mortal com vosaltres, l’ única diferència és que jo sóc real. - Real? Què vols dir? - No sou més que titelles dins una història per fer més divertida un vespre a un bar de mala mort, a la fonda Pedra Fita. - Això no són més que ximpleries, vine aquí i veuràs què és real i què no! – Exclamà el sicari mentre treia la seva Magnum 44. - No em facis riure, no podràs matar-me de cap de les maneres! - Ho he fet altres vegades i aquesta no serà una excepció, prepara’t! – De sobte, una silueta es projectà damunt el sòl i una figura brillant baixà del cel com si es tractés d’un vertader Déu. La figura no aturava de riure i mostrà les arrugues del vell client de la Pedra Fita. - Ingenu! Una invenció fictícia no pot assassinar el seu creador! – Digué mentre s’apropava a ell. En menys d’un segon, el company del narcotraficant, qual seva existència era bastant dubtosa en aquells moments, apuntà al fals Déu i disparà. El so sec del tir rebotà per tot arreu com les campanes d’una església a una boda. El Creador caigué mort damunt el sòl polsegós, mort. En aquell instant, les coses a la Pedra Fita havien embogit d’una manera bastant surrealista per culpa del cos inert de l’ancià damunt la barra amb un tir sagnant al pit. La gent havia començat a cridar i a llençar cadires com si el mateix Diable els hagués posseït, l’únic que mantenia la calma era el jove cambrer, que intentava formar una mica d’ordre dins aquella teranyina caòtica de botelles rompudes i gent caient damunt taules. Un so es començà a propagar per l’habitació a la vegada que s’anava intensificant fins el punt el qual els clients es tiraren a terra pel dolor que els provocava. Un nou Déu fals apareixia, i aquell era jo: Mateu Fiol. Autor d’una història per a un concurs d’escriptura que se li havia escapat de les mans. Ho sentia tant. Ell volia una història lineal. Una història corrent. Ara no hi ha temps per tornar a començar, les dues primeres entregues ja estan fetes. Es creu molt original per mostrar als seus personatges la irrealitat de la seva existència, quan aquesta idea ja la va tenir el senyor Miguel de Unamuno cent tres anys enrere. Què trist. En Mateu està acabat. Bona ni