El grup aina.albis recull el diploma que l'acredita com a Finalista de Ficcions 2017. AMIC

Lloc plaent

Capítol 1:  Enfrontats

Dia 1 (dilluns 16 de desembre de 1963)

El raig d’aigua calenta, gairebé bullent, el va portar des de la tremolor amb què s’havia tret el pijama per ficar-se a la dutxa fins al dolor de la cremor a la pell pel canvi brusc. Però ho va resistir. Es va mossegar el llavi inferior i ni tan sols se’n va apartar ni va abaixar-ne la intensitat calorífica. Quan s’hi va haver habituat, va tancar els ulls i va romandre així, quiet, per espai d’un minut o més.

A vegades eren els únics moments del dia en què estava sol, aïllat.

Mentre hi pensava, la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament i un corrent d’aire fred va lluitar per expulsar l’ambient càlid de l’interior.

Va mirar a través de la translúcida cortina de plàstic.

- Ignasi!

- Ah, ets aquí? Perdona.

- Que no has sentit el soroll de l’aigua?

- Doncs, no; si l’hagués sentit no hauria entrat. Per veure’t en pilotes... ja m’explicaràs.

Quan l'Ignasi va tancar la porta agressivament, n'Andreu va amollar un llarg sospir que desde que l'Ignasi l'havia interromput volia deixar anar i va poder recuperar l'agradable sensació de soledat i tranquil·litat anterior. Ja havia oblidat aquells dies llunyans sense crits ni baralles però potser mai havien existit o únicament havien estat un somni, una utopia que feia anys que desitjava. No tenia ganes d'anar a l'institut però molt menys de quedar empresonat en aquella casa que ni tan sols era una llar.

Va sortir de la dutxa i mentre s'eixugava se'n donar compte de la existència de un mirall situat davant d'ell. No l'havia vist mai. Era gairebé impossible identificar el seu rostre, l'aigua l'havia deixat borrós. Va passar la seva mà i es va poder observar meticulosament. Tenia l'ull esquerra morat, a conseqüència d'un cop, el morro tallat i les galtes d'un vermell intens. Es va quedar minuts mirant aquella imatge, va perdre la noció del temps. De cop i volta es va despertar d'aquell somni monòton a causa del bel que va cridar la seva mare.

-Andreeeu!!! Arribaràs tard!!! Vols fer via!!!!

N'Andreu intentà contestarla però les paraules no aconseguien sortir de la seva boca. No controlava el seu cos. Una llàgrima li va recórrer el rostre. Es va obrir la porta i entra la seva mare. Per fi va poder recuperar el seu cos i es pogué eixugar la llàgrima antes de ser descoberta.

-Andreu, estimat, que no m'has sentit?

-No, perdona -digué mentint- que deies?

-Que arribes tard, fes via en vestir-te.

-Val.

Na Berta li regalà un somriure enorme i estirà el braç per fer-li una caricia pero l'Andreu va ser més ràpid i l'aturà. Na Berta respongué en aquell gest de menyspreu amb una mirada trista i buida.

-Andreu, hem sap molt de greu tot el que has hagut de passar però no hem pots donar tota la culpa a mi. Saps que tot el que faig es per el teu be, per ajudar-te. Andreu jo t'estimo i no vull això per tu.

N'Andreu s'aixecà i, encara amb la tovallola posada, va córrer cap a la seva habitació. Quan va tancar la porta amb clau es va asseure al terra i va començar a plorar de manera silenciosa. Després va pensar que lamentar-se no valia la pena, que res podria ser pitjor del que ja era. S'aixecà, es vestí ràpidament, agafà la maleta i sortí de la finestra d'un bot. No volia tornar-se a topar amb la seva mare i molt menys haver de soportar tot el camí amb ella cap a l'institut.

Va arribar dos minuts antes de que toques el timbre. Va entrar a la classe i va seure a baix del tot, al racó que va trobar més aïllat. Començà a treure els llibres i els materials que necessitava per la primera hora i s'assegué a la cadira. Es va fixar en els companys de classe. A la seva esquerra hi havia un grup d'al·lots asseguts damunt les taules, davant seu un grup d'al·lotes reien i xerraven. Va parar orella per conèixer les causes d'aquell murmuri.

-Eu vist en aquell pringat d'allà darrera??? -va dir na Marta, una de les més populars de l'institut-la camisa que du segurament la tret de casa de el seu predi.

Totes varen començar a riure, cada vegada més fort, amb més intensitat. N'Andreu va fer com si no hagués sentit res, estava acostumat a que la gent desprotiqués d'aquella manera. Va sonar el timbre i començà la classe.

A les 2 i quart va arribar a casa seva. Havia estat un dia normal, un parell d'insults, alguna traveta...

Pero per ell això significava que havia passat un dia com qualsevol altre. La seva mare estava a la cuina, l'esperava per dinar. Havia preparat el seu plat preferit, macarrons a la bolonyesa.

-Hola bombonet, com ha anat el dia?

-Bé -contestà amb un simple monosílab, no tenia ganes de xerrar-.

-Te preparat el teu menjar preferit! Estas content?- el seu somriure va iluminar el menjador però l'Andreu no li va fer cas. Es va seure i va començar a menjar. Ella va fer el mateix.

-Andreu...

-Que?

-Vull xerrar amb tu

-Que passa?

-Es sobre el que ha passat avui dematí. No volia dir el que he dit. Em sap greu. Em perdones?

N'Andreu assentí i va continuar menjant, com si res hagués passat.

-Andreu, una cosa més.

-Que passa ara? -va contestar de mala gana-

-N'Ignasi be avui a sopar. M'agradaria que peséssim tots tres una velada agradable. Estas conforme?

-Deixem en pau. No -va començar a cridar- No vull. No ho has demanat? Ido no vull. Saps que mare? Estic fart. Fart de l'Ignasi, fart de l'institut i fart de tú. Et creus que ho pas be? Et creus que m'oblidaré del meu pare o encara pitjor, vols que tracti a n'Ignasi com a papa??? Jo encara estim al meu pare, encara que se'n hagi anat, no com tu que vols al primer home que pasa!!! DEIXEM TRANQUIL!!!

N'Andreu va tancar la porta violentament i se'n va anar a l'habitació. Estava fart de aquella situació, era insoportable. A les 6 tenia visita al psicòleg així que va decidir sortir una altre vegada per la finestra i anar fent una volta. Va passar per carrers amples i plens de gent però també per estrets i curts. Eren carrers inhòspits, sense ningú. Li agradaven aquells carrers, s'aturava a mirar els dibuixos que estaven pintats a les parets. Amb cada un d'ells elaborava una història.

Després d'un llarg viatge va arribar al seu destí. Va tocar en aquella exorbitant porta. Li va obrir la secretària i li digué que passes a la sala d'espera. Quan va entrar es va trobar amb una al·lota. Estava molt prima i tenia una mirada trista.

-Hola- li va dir l'Andreu-.

-Hola, som na Marta. Tu?

-Andreu, encantat.

Quan na Marta va somriure els seu rostre es va iluminar i n'Andreu va canviar d'idea. Tenia uns ulls blaus preciosos i la seva mirada transmetia confiança.

-Perquè estàs aquí? -digué na Marta de cop i volta-.

N'Andreu va quedar callat, sense paraules. No sabia com començar ni com acabar. Ni ell sabia del tot com havia pogut arribar en aquella desagradable situació

-Em sap greu, no volia ficar-me.

-No, tranquila. És simplement que no se per on he de començar. I tú?

-Anorèxia.

-Em sap greu.

-Tranquil, estic acostumada.

N'Andreu es va quedar uns instants callat, sense saber que dir, però després es va armar de valentia i va dir:

-Bulling i problemes familiars.

-Em sap greu

-Saps que? Odio la paraula “bulling”

-Jo odio la paraula “menjar”

I tots dos sense saber el motiu varen començar a riure. Una rialla exuberant i plena d'energia. Es varen quedar uns minuts rient i després es quedaren callats.

-Em caus bé -digué na Marta-.

-Tú a mi també.

-Amics?

-Amics.

De cop i volta la secretaria va entrar i el va cridar. Es va dirigir a la saleta a on sabia que trobaria en Pep. Es sabia el camí de memòria.

-Hola Andreu.

-Hola.

N'Andreu es va seure a una butaca situada davant d'ell.

-Be, comencem. Com estas?

Aquella pregunta domés formada per dues simples paraules significava mils de respostes. N'Andreu es va estimar més no perdre tant de temps.

-Bé.

-Diuen que el que més detestem dels altres és allò que ens recorda als nostres propis defectes.

-Que?

-Se que aquesta pregunta es complicada però vull que la responguis amb sinceritat. Com et trobes?

-Idò el millor que es pot estar en aquesta situació.

-Com ha anat aquesta setmana? Et vas adaptant al nou institut?

-Si, faig el que puc.

-I amb la familia? Segueixen les discussions?

-Avui hem tornat a discutir, la mare i jo. Vol que n'Ignasi sigui el meu nou pare però jo ja tinc un de pare encara que sigui mort.

-Andreu, tú ets el director del teu teatre anomenat vida. Tu ets qui decideixes el guió, el que tria quins serán els personatges principals, quins els secundaris i quins no participaran a l'obre. La teva mare vulguis o no sempre serà un personatge protagonista. Encara que la vulguis treure de l'obre no podràs. Penseu, serà un fracàs. Imaginat un teatre sense protagonistes.

-Val. Em puc anar?

Es va sentir molt incòmode. Mai li havia agradat contar-li els seus problemes a un adult.

-Com vulguis, però no oblidis el que hem xerrat.

-Val, adéu.

-Que vagi bé Andreu.

Es va aixecar i va sortir de aquella sala. Va decidir anar a la sala de espera per despedir-se de aquella desconeguda al·lota. Domés havien xerrat dos o tres minuts però ella l'havia tractat d'amic i ell mai havia tingut amics. Emocionat, va entrar a la sala per oferir-li anar a fer una volta però no la va trobar. Es va entristir i tota l'alegria que havia sentit es va esfumar. Com els sentiments poden venir i anar-se'n amb tanta facilitat? Es va dirigir a la sortida però just quan estava a punt de anar-se'n una persona li va tocar l'espatla, era la secretaria.

-Tinc una cosa per tú.

-Per jo?

-Si.

Li va entregar una nota i es va despedir amb una gest ràpid. Ell va sortir i la va obrir. Era un número de telèfon i a baix posava:

Cridem, Marta.


Capítol 2:  Descobrint

Fèia una setmana des de la visita al psicòleg i n'Andreu encara no s'havia atrevit a escriure aquell missatge que amb tanta ànsia volia enviar a na Marta però no podia, potser per temor a ser rebutjat o simplement perque encara no havia trobat el moment adequat.

Feia uns dies que no dirigia la paraula a la seva mare i això a ella li produïda un dolor molt profund, era el seu fill i l'únic que tenia. No es volia donar per vençuda però ja ho havia provat tot i cadascun dels seus mètodes havien fracasat. Començava a perdre l'esperança, l'il·lució de creure que un dia tot tornaria a ser com abans. Volia ser un bon exemple pel seu únic fill però li resultava inabastable. Havia perdut la seva casa, el seu marit i ara, el seu fill.

N'Andreu no tenia cap motiu per tractar-la així però no ho podia evitar. Tota aquella por, aquella ràbia i aquella tristesa l'havia d'abocar en algú i ho feia en ella. Sabia que el que feia estava malament, no havia un sol dia que no es sentís culpable. Volia abraçar-la, xerrar amb ella, com fèien tots els altres nins però hi havia alguna cosa al seu interior que l'impedia fer-ho.

-Andreu?

N'Ignasi va guaitar per la porta de la seva habiatació. N'Andreu estava tombat i quan el va sentir es va incorporar ràpidament.

-M'has espantat. Què fas aquí? -la seva veu va sonar més aspre del que tenia planejat.

-Perdona, no era pas la meva intenció. Puc xerrar amb tu?

-Encara que no vulgui sé que ho faràs, així que perquè em demanes això?

-Bé, tens raó- li assenyalà el llit amb un dit- Em puc asseure?

N'Andreu assentí i l'Ignasi es va asseure. Va fer una pausa esperant a que n'Andreu xerrés però quan va veure que no ho feia va seguir.

-No vull ser un problema per la vostra família, només vull ajudar.

-Com pots dir això? No saps res tú. No ets el meu pare i per molt que ho intentis mai ho seràs.

-No volia dir això Andreu i em sap greu si m'has malinterpretat. Sé com ets sents.

-Ningú pot saber com em sent jo i, molt menys, tú.

-Tens por i estàs enrabiat . No et diré que no ho estiguis perqué t'entenc però no ho pots pagar amb la teva mare. Ella no te culpa de res, no es mereix que la tractis així. Jo sé que aquesta situació és molt difícil per tú però per jo i per la teva mare també ho és. Ens hem de tornar forts i unir-nos. Junts podrem trobar la sortida dins aquest laberint, ja veuràs.

Va somriure a n'Andreu i va sortir de l¡'habitació. N'Andreu es va agafar les cames amb les mans i va recolzar el cap. Ell sabia que n'Ignasi tenia raó.

Es sentia sol, trist, necessitava tenir al seu pare per poder continuar però allò ja era impossible. De cop i volta li va venir al cap na Marta i va decidir que aquell sí que era un bon moment per escriure aquell missatge tant desitjat. Poc a poc va treure el mòbil, el va encendre i es va disposar a escriure.

Hola Marta! Som n'Andreu, no sé si te'n recordaràs de jo.

Va teclejar “enviar”. Ho havia aconseguit, havia estat més fàcil del que el pensava.

Va passar bastant de temps fins que va rebre una contestació.

Hola Andreu! Clar que me'n record-ho de tu! Com estàs? Em sap greu no haver-te pogut contestar abans però he estat un poc liada.

-Molt bé, i tu??? Tranquil·la, no passa res.

-Bé, gràcies. Fèia temps que espervava el teu misstge.

N'Andreu va quedar bocabadat. Havia estat tot aquest temps esperant el seu missatge? Volia

poder-li confiar les pors i els temors que li produïen aquell missatge però va optar per la resposta més ràpida.

-Perdona, jo també he estat un poc liat.

-No passa res!

-Ara he de entrar a classe. Xerram després?

-T'estaré esperant. Fins ara!

Aquell matí va ser un dels millors de l'any. Estava feliç, per fí podia dir que tenia una amiga. Era concsient que era la segona vegada que xerrava amb ella però mai havia arribat tan enfora amb ningú.

En acabar l'institut va tornar a enviarli un missatge, la por que havia patit fins aquell moment s'havia esfumat.

-Hola, ja he acabat.

-Hola! Com t'ha anat el dia?

-Molt bé, a tu?

-No em puc queixar.

-Estic content.

-Una cosa...

-Si?

-T'agradaria que quedessim un dia?

La cara de n'Andreu es va il·luminar, volia veurer-la en aquell moment i anar a fer una volta agafats de la mà.

-Clar! Quan tu vulguis.

-Pots quedar avui?

-Si!!! A quina hora?

-Ara?

-Val! A on?

-Em... a la plaça major?

-Dacord! Arribare d'aqui 5 minuts.

-Fins ara!

Ara sí que no podia ser millor, va començar a córrer cap a la plaça per arribar el més aviat possible.

En arribar va mirar al seu voltant però no va trobar a na Marta. Decidí seure en un banc situat a un costat de la plaça des de on es podria controlar a tota la gent que hi passava. Hi havia un grup de nins jugant amb una pilota enmig de la plaça que importunaven a la gent asseguda als bars prenent la copa dels divendres. Mentres pensava en aquella copa, qualqú li va tapar els ulls. Es va tranquilitzar quan va sentir la veu de na Marta.

-Qui som?

-Marta!- va exclamar-.

Na Marta el va estrenyer en una tendra abraçada. Al principi n'Andreu es va sentir incòmode i estava molt tens però poc a poc es va tranquilitzar i li tornà la càlida i agradable abraçada.

-T'enyorava molt- digué na Marta-.

-Jo també.

-Què feim?

-El que tu vulguis, estic a les teves mans.

-Mmmm....tenc una idea. Tanca els ulls i donem la mà.

N'Andreu va fer el que ella li deia i decidí deixar-se dur.

-A on anam?

-Ja veuràs! Confia amb mi.

Vàren caminar una llarga estona, tots dos junts, com n'Andreu havia desitjat. Quan varen arribar al seu destí na Marta li va llevar el mocador dels ulls i n'Andreu va poder observar a on l'havia duit.

Estaven a un lloc meravellós, des de allà és podia veure tota la ciutat.

Na Marta va conduir a n'Andreu fins a un banc i tots dos es varen seure a mirar aquell bell paisatge.

-Marta...

-Si?

-És...és preciòs.

La va mirar, estava preciosa. El seu rostre era com si estigués iluminat per les estrelles. Ni ell sabia si aquell comentari l'havia fet cap a ella o cap el paisatge. Li va agafar la mà.

-Estàs preciosa.

Na Marta va somriure i va recolzar el seu cap a l'espatlla de n'Andreu.

-Suposo que et demanaràs a on hem anat a parar. Això és el meu refugi. Aqui venc quan necessit estar sola. Nomes el conec jo i... ara tu - va somriure-.

-Marta.

-Si?

-Perquè m'ho has relevat a mi i no a una altre persona?

-Perquè tu ets especial i vull compartir el meu amagatall amb una persona especial, com tu.

-T'estim.

N'Andreu es va espantar. Aquella paraula havia sortit de la seva boca sense ni ell mateix ser conscient. No sabia el verdader significat de la paraula estimar. Se'n recordava que un dia el seu psicòleg li va dir que estimar era voler a una persona inclús coneguent la seva pitjor versió. En aquell moment no estava segur de res, la situació se li havia escapat de les mans.

Na Marta es va acostar tant a N'Andreu que ell va poder observar cuidadosament el seus fins però potents llavis.

-Jo també t'estim- va xiuxiuejar-.

Es vàren fondre tots dos en una petita i suau besada que va iluminar tot el cel. Quan es vàren tornar a separar es vàren mirar als ulls. Eren honestos i estaven plens de il·lusió i desitjos.

Es varen quedar un parell d'hores rient i xerrant, ningú hauria estat capaç d'interrompre. Al cap de molta estona s'encaminaren plegats cap a la plaça a on es despediren amb un petó i es vàren prometre trobar-se el pròxim dia a la mateixa hora i al mateix lloc.

N'Andreu va arribar a casa seva a les nou del vespre. Quan estava arribant va veure un munt de cotxes de policies que envoltaven la casa. Va començar a còrrer pensant que havia passat qualque cosa a la seva mare però en cap moment va pensar que ell era el culpable de tota aquella revolució. Va entrar i va poder arribar fins a sa mare. Tenia els ulls vermells de tant de plorar i estava asseguda davora un policia amb bigotis.

-Mare... que ha passat? Estàs bé?

Li va costar un poc reaccionar però al cab d'uns segons va veure que aquell era el seu fill i va anar corrent cap a ell. Va començar a plorar i a riure de l'alegria al mateix temps.

-Andreu...Andreu...

No aturava de dir el seu nom i ell es va espantar.

Al cab de unes hores, quan la casa ja s'havia buidat de tots aquells policies, va comprendre que la culpa era seva. Havia oblidat per complet avisar a la seva mare de que arribaria més tard.

-Andreu...a on eres?

-Amb una amiga.

-Amb una amiga???- el seu rostre es va iluminar- Tens amics?

Na Berta va fer aquell comentari amb la millor intenció però quan va veure la cara de n'Andreu va veure que acabava de cometre un gran error. N'Andreu es va aixecar i se'n va anar corrent a la seva habitació i es tancà amb clau.

-Andreu... perdona'm...jo no volia...

Quan na Berta va veure que n'Andreu no l'obriria va decidir anar-se'n. N'Andreu es va tombar al llit. Pensava que ningú excepte na Marta creia en ell, ni tant sols la seva propia mare, es sentia molt frustat. Mentres aquelles paraules viatjaven pel seu cap es va quedar adormit. Aquella nit va somiar amb na Marta.


Capítol 3:  Estimada Marta...

N'Andreu va arribar a casa cansat. Sense gana va anar directament a l'habitació. Encara que volia anar a dormir aviat per estar fresc l'endemà, les ganes d'escriure una carta a na Marta varen guanyar. Una carta que expliqués la felicitat que havia sentit des d' aquell primer petó que s'havia produït un mes abans, a partir del qual varen començar aquella relació tan apassionant. N'Andreu no podia aguantar les ganes de confiar-li tots els sentiments que l'omplien de goig i felicitat. Es va disposar a escriure però a la primera paraula...

-Andreu?- na Berta va rompre el silenci que impregnava l'habitació.
-Si?
-Puc entrar?
-Clar.
-Ja hi ha el sopar preparat.
-Gràcies però no tenc gens de gana. Em sap greu- va afegir en veure la cara que va posar sa mare-.

Últimament intentava controlar-se i xerrar-li millor. Tot gràcies a na Marta, ella li havia donat tota la força que necessitava per tirar endavant.

-Dacord. No et preocupis, jo tampoc tenc molta gana. Avui ha estat un dia feixuc i necessites descansar.
-Gràcies.
Va somriure i s'acostà a n'Andreu per donar-li un petó.

-Bona nit maco!

Na Berta va sortir i n'Andreu va poder omplir de sentiments i passió aquell paper que hores abans havia estat insignificant. Al llarg de la seva vida havia passat per molts mals moments pero sens dubte aquell va arribar a ser el dia que ho havia passat pitjor, els nirvis el sobrepassaven. Finalment va aconseguir adormir-se.

Al dia següent n'Andreu encara estava més inquiet i impacient. Havia esperat tant de temps aquel moment... En sortir de l'institut es va dirigir cap allà. Quan esteia per la mitat del camí va rebre un missatge de na Berta.

-Andreu, esper que et vagi molt bé, to mereixes.

Ara sabia que tenia tot el suport de la seva mare, el que mai hauria pensat que tendria. A la fí podia dir que les coses anaven bé.

Va arribar a la plaça i es va seure en un banc per esperar que ella arribés. Va passar mitja hora i no arribava. N'Andreu va pensar que es devia haver equivocat així que li va enviar un missatge. Va passar una altre hora i na Marta no contestava. Havia decidit lliurar-se d'ell? S'havia empenedit? La va cridar un parell de vegades però tampoc contestava. N' Andreu estava paralitzat, com podia haver faltat en un dia com aquell? Va decidir tornar a casa seva i intenta esbrinar el que estava passant.
Caminava lentament, arrosegant una cama i després l'altre. Tot el cos li tremolava. L'haurien segrestat? Un calfred li va recòrrer el cos, com podia haver pensat això? Mentre tots aquells pensaments de temor i enyorança viatjaven pel seu cap. Va arribar a casa a on va poder deixar anar tots aquells patiments en forma de llàgrimes. La seva mare va arribar corrent, el va dur al menjador i se'n va anar a preparar-li una camamil·la perquè es tranquil.litzés.
Al cap d'unes hores n'Andreu ja s'havia calmat i li havia pogut explicar a na Berta el que havia passat.

-No crec que no hagi volgut venir, potser li ha sorgit un imprevist. No et preocupis tant.

-No, no la coneixes. M'hauria avisat o almenys m'hauria agafat el telèfon.

-Saps a on viu?

-Si.

-Ido perquè no hi anam i ens llevam tots els dubtes?

Tots dos varen anar a on vivia na Marta però quan varen tocar el timbre ningú els va contestar. Quan es disposaven a marxar varen veure una dona que entrava a casa seva.

-Bon dia- va dir na Berta-.

-Bon dia.

-Ets la mare de na Marta?

-No, som la seva predina jove. Vosaltres qui sou?

-Som un amic seu. Estic preocupat perquè haviem quedat i no ha vengut. Tampoc contesta al teléfon.

-Oh, encara no sabeu el que li ha passat?

-Què li ha passat? Està bé? A on és?-

-Està ingressada a l'hospital, a l'UCI. Aquests dies no menjava molt i...

-Que? No!!! No pot ser! A on és?
-És a Bellvitge.

N'Andreu va començar a còrrer en direcció a l'hospital. Na Berta li va donar les gracies i va intentar encalçar-lo. Quan varen arribar es dirigiren a recepció i demanaren per ella. A recepció van informar-los que encara es trobava a l'UCI i els indicaren el camí. Es varen disposar a entrar a la sala però una infermera els hi va aturar el pas.

-Bona tarda. Ara no és hora per visites. Em sap greu però no podeu entrar.

-He d'entrar. Per favor!!!

-Em sap greu, són les normes.

-Per favor, deixe'l passar, no estarà molta estona.

-Ja vos he dit que no es pot, hauré de cridar a seguretat.

N'Andreu es va disposar a respondre però la seva mare el va aturar.

-No val la pena- es va tornar a dirigir a la infermera- A quina hora podrem entrar?

-Demà de les deu a les onze.

-Dacord, gràcies. Demà ja vendrem, ara tornarem a ca nostra.

-No, ni pensar-ho. Jo no em mouré d'aquí fins que la pugui veure.

-Però...

-No pens canviar d'opinió.

Na Berta coneixia al seu fill i sabia que no canviaria d'opinió així que va desistir.

-Vaig al bar a cercar alguna cosa per sopar.

Es va girar per anar-se'n però n'Andreu li va agafar el braç i li va estrenyer la mà.

-Gràcies.

Va esperar a que s'allunyés i aprofità que no hi havia cap infermera per entrar a la sala silenciosament. El batec del seu cor era l'únic que es sentia en aquell espai tant desert. Va obrir la porta i va avançar pel passadís. De cop i volta es va aturar, havia vist a na Marta. Aquella imatge va ser molt xocant, estava plena de tubs i màquines. Es va acostar cap a ella i es va asseure a una cadira que hi havia al costat del llit. Va agafar-li una mà i la va acariciar amb suavitat, com si fos de vidre i en qualsevol moment es pogués rompre. Na Marta va entre-obrir un ull i quan el va veure, amb un gran esforç, va xiuxiuetjar el seu nom i va somriure. El mirava fixament.

-Marta...

-Andreu, perdona'm.

-No diguis això. Qui t'ha de demanar perdó som jo.

-Per qué?

-Per no haver-te dit tot el que sentia abans.T'he escrit una carta. Te la puc llegir?

Na Marta va assentir i n'Andreu va obrir la carta i va començar a llegir.

Estimada Marta,
Que dir-te que no sàpigues ja? Ara podria dir-te que tot està més que dit, pero no seria veritat. Sempre hi ha qualque cosa més, qualque sentiment per compartir amb les persones que més necessites. Per això et volia xiuxiuejar a l'orella que ets perfecta noia, que el teu somriure m'il·lumina a les nits més fosques. Tenc ganes de recordar-te cada dia a cau d'orella que bonica que ets i que no em deixis, siusplau. Si ara et demanessin com penses que seria la vida sense jo no sé ben bé que diries. Però jo diria que no puc, no ho puc imaginar.
Només fa un mes que ens coneixem però et puc assegurar que ha estat el millor mes de la meva vida. Des del primer dia que et vaig conèixer estic enamorat, t'has tornat la persona més important de la meva vida.
Et vull donar les gràcies, gràcies per ser el meu bagul a on puc guardar tots els meus secrets sense por a que tard o d'hora surtin a la llum. Gràcies per ser el méu suport, el motiu per somriure dia a dia. Gràcies per retornar-me a la vida. T'estimo, i no em preguntis perqué, t'hauria dir, perqu estic viva.

Durant uns instants la sala va quedar inundada d'un silenci profund. Na Marta s'havia quedat sense paraules, el mirava com si aquell fos l'últim segon de les seves vides. En aquell moment només existien ells dos, un davant l'altre, sense prejudicis, dues ánimes pures. Una llàgrima va recórrer el rostre de na Marta. No podia xerrar s'havia quedat sense paraules, així que va agafar la mà de n'Andreu i la va apretar amb tota la seva força, com si tengués por que en qualsevol moment pogués escapar-se.

-Marta, t'has de curar. Si no ho vols fer per tú, fes-ho per jo, no em deixis tot sol, et necessit.