08/11/2019
'El hoyo' de Galder Gaztelu-Urrutia. Jocs de la fam


Joan Millaret

Crític de cinema

El film basc-català 'El hoyo' del debutant Galder Gaztelu-Urrutia es va erigir en la pel·lícula triomfadora al 52è Festival Internacional de Cinema de Sitges al ser escollida com a millor pel·lícula, guardó que va anar acompanyat d'altres reconeixements com el premi Citizen Kane al millor director revelació, el premi als millors efectes especials per Iñaki Madariaga i el premi del públic. 'El hoyo' és un film d'especulació política i social que porta fins al límit la crua supervivència d'un grup d'interns en una presó vertical.

Es tracta d'una proposta agosarada i prou interessant encara que obté resultats desiguals. Resulta boníssima la idea futurista d'una presó perpendicular, estratificada amb diferents nivells, amb dos reclusos per replà, i amb una plataforma que descendeix fins als darrers pisos amb menjar pels captius. Algunes regles d'aquest joc pervers és que els interns no poden quedar-se res de menjar i que són canviats aleatòriament de nivell un cop per mes.

Aquesta divisió en estrats fa que en els nivells més elevats estigui assegurada l'alimentació mentre que a partir de certes plantes el menjar s'exhaureixi ràpidament, un handicap que afavorirà el salvatgisme humà i, també, el canibalisme. Galder Gaztelu-Urritia tira de veta del procediment claustrofòbic de les cel·les del rusc de 'The Cube' de Vincenzo Natali mesclat amb els horror survivals més extrems i gore estil 'Saw'. La conseqüència immediata de tot plegat n'és la premissa bàsica de menjar o ser menjat per sobreviure.

La prometedora novetat d'aquesta fantasia distòpica rau en introduir una mica de reflexió sobre conceptes com la solidaritat i l'egoisme humà en moments de necessitat, d'altra banda, el substrat del tot el cinema apocalíptic. El film aleshores actua com a reflex de la societat, estratificada amb classes, amb els de dalt i els de baix, on tothom es cruspeix a l'altre i ningú es planteja aquest ordre jeràrquic sustentat sobre el triomf dels més forts.

Un film que enganxa, sempre propens a sorpreses i cops de guió enginyosos, i altres estones repel·leix, especialment amb l'ús reiterat de les visions del protagonista principal – interpretat per un valent Ivan Massagué -, una sèrie d'aparicions fantasmàtiques del seu company de replà convertit en una espècie de veu interior o consciència. Però si el film juga la carta d'un evident bagatge polític i social en el seu interior al final sembla incapaç de resoldre-ho i ho condueix al territori de l'ambigüitat, apostant més aviat per una fuga de to espiritual o mística, sublimant el sacrifici personal del quixotesc protagonista.

Articles anteriors
'El lago del ganso salvaje' de Diao Yinan. Al final de l'escapada
Es referma la consolidació del director xinès Diao Yinan amb 'El lago del ganso salvaje' després d'un eficient film de gènere negre, 'Black Coal' (2014). Aquest moment de plenitud arriba després ...
'1917' de Sam Mendes. L'inframón de les trinxeres
Flamant guanyadora del Globus d'Or a millor pel·lícula i millor director, '1917' del britànic Sam Mendes arriba ara als cinemes. El director d'American Beauty' (1999) o 'Skyfall' (2017), responsable ta...
‘Mujercitas’ de Greta Gerwig. Arcàdia femenina
Després de 'Lady Bird' (2017), la cineasta Greta Gerwig ens presenta la seva segona pel·lícula, una nova i personal versió del clàssic 'Donetes' de Louise May Alcott. La directora nord-americana s...
 
Veure més articles
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71