Són dies d’enuig, ràbia i impotència entre els treballadors i treballadores de l’acció social. La mort de María Belén Cortés, l’educadora social assassinada aquest diumenge passat a un pis tutelat a Badajoz, a mans, presumptament, de tres menors d’edat, ha deixat molt tocat l’ànim d’educadors i educadores socials, així com altres professionals del sector.

Aquest dimecres, arreu del territori català, i també en l'àmbit estatal, milers de treballadors de l’àmbit social s’han concentrat per mostrar el seu condol i dolor per l’educadora extremenya. El Col·legi d’Educadors i Educadores Socials de Catalunya (CEESC), plataformes del sector i sindicats han coincidit a assenyalar que aquest no és un fet aïllat, i han recordat, amb pesar, que fa temps que avisaven que un fet així de tràgic podia succeir.

Cortés, que tenia trenta-cinc anys, va morir violentament durant el seu torn de feina. Prèviament, havia presentat denúncies per amenaces, però al pis tutelat on treballava —un recurs específic per a menors d’edat que compleixen mesures judicials gestionades per l’empresa Cerujovi— no hi havia cap altre company en el moment dels fets, ni cap element de seguretat addicional que pogués protegir la treballadora. 

Tot i que els fets encara continuen sota investigació, els tres menors d’edat —dos nois de 14 i 15 anys i una noia de 17— van ser detinguts la mateixa nit dels fets i s’ha decretat l’internament en règim tancat per als tres.  

Aquest tràgic fet, es podria haver evitat? Els educadors i educadores socials estan desprotegits en els seus llocs de feina? Quina responsabilitat té l’administració, qui subcontracta els serveis d’aquests pisos tutelats a empreses que sovint guanyen la licitació per oferir un preu ajustat?

Des del Social.cat hem contactat a diverses educadores i educadors socials per conèixer de primera mà quina és la sensació que es viu aquests dies entre els professionals. Majoritàriament, coincideixen en un fet: tot i que la mort de la companya extremenya els ha sobtat i colpit, no els ha sorprès del tot, ja que fa temps que els professionals estaven denunciant que la precarietat i la manca de recursos en certs recursos podrien comportar conseqüències tràgiques tard o d’hora. Tal com ha succeït a Badajoz.

Un fet que “havia de passar” 

L’educadora social Alba Berruezo reconeix que, malauradament, la sensació entre ella i les seves companyes de feina és que aquesta tragèdia “havia de passar” i que l’assassinat de la companya de Badajoz ha generat malestar entre totes. “Sentim tristesa, ràbia i frustració”, assegura, tot i reconèixer que les agressions són un risc que assumeixen “de forma normalitzada”. “Ens sentim completament abandonades, totes hem recordat situacions que hem viscut treballant que podrien haver acabat amb algun atac amb greus conseqüències per a les educadores”, lamenta Berruezo, que treballa en un centre d’acollida. 

En aquesta mateixa línia s’expressa l’educadora social Alba Fernández Pous: “Quan vas cada dia a treballar no et planteges que pots morir, però és cert que si repasses situacions que has viscut tu mateixa, on hi ha hagut molt de risc, pots entendre que passi un fet com aquest”. 

Així ho veu també la Clara —nom fictici d’una educadora social que prefereix mantenir-se en l’anonimat—, que treballa en un centre residencial d’educació intensiva (CREI) i reconeix que “en aquests centres hi ha agressions gairebé diàriament”. “Algunes són greus, però les entitats les tapen i les administracions no fan res”, assevera.

Per la seva banda, David Vázquez, educador social que treballa en recursos residencials amb joves, recorda que acompanyen persones molt trencades i el conflicte “pot aparèixer”. Per això, diu, sempre cal estar alerta, tot i que assenyala que no s’ha de normalitzar incidents com el de la Maria Belén Cortés. “Caldria que fos un fet aïllat i que els professionals puguem exercir la nostra feina amb plenes garanties”, reflexiona Vázquez. 

Una precarietat que posa en risc a les treballadores

Un dels factors que estan assenyalant des del CEESC, els sindicats i altres plataformes estatals és que el sector social està altament precaritzat, i que, en els serveis d’infància i adolescència tutelada o aquells en què s’atenen mesures penals, com els centres de justícia juvenil, la manca de recursos pot posar en risc a les treballadores.  Segons David Vázquez, tothom és conscient de la precarietat que es viu al sector. “Per desgràcia, molts professionals fugen i canvien de sector”, lamenta. “Amb tot, no m’arriscaria a dir que una situació com la que s’ha produït sigui només fruit de la precarietat”, aclareix l’educador.

L’Alba Berruezo, per la seva part, denuncia que la situació al sector social està “molt al límit”. Ella i altres companyes van realitzar l’any passat una vaga molt sonada per exigir millores i més recursos en el centre d’acollida en el qual treballa, i destaca: “Vam fer una vaga per millorar la situació dels infants, i això implicava millorar la nostra situació per poder atendre’ls millor”. 

Per a Alison Cantos-Egea, educadora social que ha treballat en centres residencials d’acció educativa (CRAE), un fet que cal posar sobre la taula és que a vegades els infants i adolescents no estan en el recurs adient, “perquè falten places i, per molt que reclames, com ha passat amb aquest cas, la resposta de l’administració moltes vegades arriba tard”.

Cantos-Egea, que és doctora en Educació Social, ha fet la seva tesi doctoral sobre els riscos psicosocials dels professionals que treballen als centres residencials. Segons la seva investigació, que va incloure dades quantitatives i qualitatives d’enquestes i entrevistes fetes a treballadors de recursos residencials, el que més refereixen aquests professionals és que “l’administració ha d’invertir molt més en els recursos i que cal escoltar als treballadors”, detalla Cantos-Egea.

Uns treballadors que fa temps que demanen acabar amb aquesta precarització del sector. “Atenem persones en situació de vulnerabilitat i precarietat sent un dels col·lectius més precaris. Si no hi ha prou recursos en un equip o en un servei, fa que hàgim d’estar alerta i no podem fer la nostra feina”, recalca Fernández Pous, qui reconeix que tot i tenir una feina precaritzada, “arribem i ens hi deixem la pell”.

Demandes històriques perquè l’administració actuï 

Així, aquesta mort no ha deixat ningú indiferent. La tristesa ha donat pas a la ràbia i ha tornat a posar sobre la taula les necessitats del sector. Tot i que el col·lectiu està cansat, frustrat i molt trist, aquest fet no els impedeix aixecar-se i reclamar el que consideren just per als treballadors i per a les persones que atenen. Amb tot, aquestes demandes no són noves. “Reclamem el de sempre, volem recursos, que donin respostes a les necessitats reals i que les persones que atenem tinguin el que necessiten”, insisteix Fernández Pous, i adverteix: “No volem tenir personal de seguretat a la porta, volem tenir els recursos per poder fer la feina com toca”.

La Clara, per la seva banda, opina que les administracions no haurien d’haver externalitzat els serveis socials, “essencials per a tota la ciutadania”. Arribats a aquest punt, Vázquez considera que les administracions tenen “la clau del canvi”. En cas contrari, assegura “el futur de l’educació social és negre com a professió essencial que és i que precisament lluita per la transformació, mentre sosté situacions adverses”.

Per aquest motiu, Vázquez demana a les administracions pertinents que utilitzin els recursos adequats en cada usuari perquè aquest fet evitaria conflictes. “És important separar sistema de protecció de justícia juvenil, perquè no és el mateix i hi ha el perill que s’estigmatitzi un pis de nois tutelats, quan són moltes les tipologies de pisos i de col·lectius que el poden habitar”, situa. I afegeix: “Objectivament, si una persona està cometent delictes, no hauria de viure a un pis, sinó a un centre tancat”.

En una línia similar, Alison Cantos-Egea creu que és necessari exigir més seguretat per als professionals, amb més suport i personal sobretot en recursos de complexitat. La investigadora també assenyala que als recursos residencials són necessàries les supervisions professionals externes, així com fer avaluació de riscos psicosocials i sobretot que l’administració escolti els testimonis: “Els educadors i educadores que treballem a centres som l’última pedra del camí, però és la pedra que sustenta tota la casa”.

Per la seva banda, Berruezo considera important el canvi de legislació i conveni del sector adaptant-lo a la nova realitat de la infància i adolescència. “Tenim ràtios desorbitades, una manca d’espais adaptats als infants evident, i no hi ha accés a moltes eines que necessiten aquests infants per curar les seves ferides i poder fer la vida el màxim normal possible”, denuncia la treballadora.  “Cal més inversió, que la vida dels infants i adolescents sigui la prioritat, són el futur de la societat i estan abandonats per l’administració”, afegeix.

A banda, a les necessitats d’aquests infants s’hi sumen les de les treballadores i les del conjunt de la societat. “Tots utilitzarem els serveis socials en algun moment de la nostra vida. Per això han de ser serveis consistents i no gestionats per empreses que busquen el màxim benefici econòmic. El benefici dels serveis socials som tota la societat”, agrega la Clara. 

Una espurna per continuar reivindicant 

I gran part d’aquesta societat ja s’ha mobilitzat aquests dies en les diferents convocatòries en record a la companya de Badajoz, perquè un fet així no es torni a repetir. Així, el tràgic succés podria motivar canvis que permetin que les educadores exerceixin la seva professió en condicions dignes i segures. “Malauradament fets tràgics poden esdevenir canvis, en primer lloc, perquè toquen les emocions”, exposa David Vázquez, tot i que Alba Fernández Pous considera que el sector està molt poc mobilitzat. “Suposo que estem tan esgotades que no podem moure’ns. També hi ha certa desesperança. Costa creure que podem anar a millor”.

Per la seva banda, la Clara té clar que continuaran reclamant el que els pertoca: “Les administracions continuen sense voler escoltar-nos, però els professionals seguirem en la lluita fins que la nostra professió es valori de manera digna”. 

I, en aquesta mateixa línia, Alba Berruezo, tot i que creu que aquest assassinat pot suposar “una onada de desmoralització i de pèrdua de vocació professional”, també veu necessari “transformar la desmoralització en una ràbia organitzada cap a la transformació del sector social”. “Necessitem que l’administració ens escolti i ens faci cas de veritat. Ens hi juguem vides i el futur de la nostra societat”.