Conversem amb Mariola Dinarès, una apassionada de la ràdio amb una llarga trajectòria al món de la comunicació. És un exemple d’adaptació als nous temps, sabent trobar el seu lloc en un sector en constant transformació. Amb experiència tant en mitjans tradicionals com digitals, Mariola representa una generació de periodistes que han evolucionat sense perdre mai la curiositat ni l’autenticitat.

Quan t’interesses per la comunicació?

Quan vaig haver d’escollir carrera universitària, estava bastant perduda. Sabia que no era de ciències, que era més de lletres, però no tenia clar el camí. Va ser la meva mare qui em va suggerir: “I periodisme?”. Jo sempre havia estat molt d’escriure, tot i que ho feia més per a mi mateixa. Així que vaig decidir provar-ho, i la veritat és que la meva mare va encertar de ple.

Vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona, que en aquell moment era l’única opció per cursar periodisme, i vaig decidir fer Comunicació Audiovisual. A mesura que avançaven els cursos, vaig adonar-me que calia practicar. El títol en si no val res si no tens experiència. Així que, ja a segon, vaig començar a fer pràctiques a TV20, la televisió de Terrassa, i a Matadepera Ràdio, on vaig fer un curs de micro obert. Després vaig entrar a Flaix FM per fer butlletins informatius. Així és com vaig començar.

Ets nostàlgica amb aquells primers temps? Creus que el passat era millor, especialment en el món de la comunicació?

Odio la frase “qualsevol temps passat va ser millor”. No soc gaire de mirar enrere. Em considero molt curiosa i sempre intento estar al dia. Per exemple, quan em pregunten quina és la meva cançó preferida, sempre trio una de l’any en curs. Molta gent de la meva generació continua atrapada amb Bruce Springsteen i penso: "Per què? Si 'The River' ja va passar!".

Ara bé, també és cert que tinc molta nostàlgia per aquella ràdio més pura, on ningú sabia com eres físicament. Podies concentrar-te només en el missatge i en la veu, sense la pressió d’estar present a les xarxes, fer vídeos, o preocupar-te per com vas vestida. La ràdio d’abans et permetia dedicar tota l’atenció a la comunicació, i això tenia una màgia especial.

Com ha canviat la professió de periodista des d’aquells inicis fins ara?

Ha canviat radicalment. Recordo que, amb només vint anys, vaig escriure un article a Comunicació 21 on ja deia que internet transformaria la producció periodística. En aquell moment, encara no teníem xarxes socials, però ja intuïa que la manera de treballar canviaria completament. Ara, amb les xarxes socials, la ràdio s’ha convertit en un mitjà més visual.

Quan vaig començar, tot es basava en la memòria i en una agenda plena de contactes. Ara, amb internet, pots trobar tothom en un clic, però també tens el repte de mantenir la credibilitat en un món ple de desinformació.

A Catalunya Ràdio vas dirigir Popap, un programa de tecnologia. Què et va portar a explorar aquest camp?

Quan em van encarregar fer un programa innovador, ja tenia el tema clar. Feia anys que treballava en continguts d’internet i tecnologia. A Ràdio 4, amb el Joan Arenyes, havíem creat Què està passant?, un programa diari pioner sobre temes digitals.

A Popap vam aconseguir apropar la tecnologia a tothom, evitant fins i tot dir la paraula “tecnologia” perquè no espantés ningú. Va ser una experiència increïble: obríem les línies telefòniques i podien trucar tant adolescents de quinze anys com senyores de 80. Va ser molt intergeneracional.

Com ens relacionem amb la tecnologia a Catalunya? Som tecnòfobs?

Jo diria que hi ha molts nivells diferents de la societat catalana. Una de les meves preocupacions actuals és la bretxa tecnològica, especialment entre classes socials. A més, crec que som massa paternalistes amb la joventut. Hem d’aprendre d’ells i deixar de subestimar-los.

Avui dia, el periodisme i la creació de continguts són mons cada cop més propers. Què diferencia un periodista d’un creador de continguts?

No crec que calgui diferenciar-los. Un creador de continguts pot ser periodista, cuiner o activista. L’important és com es consumeixen els continguts i la credibilitat de qui els crea. Amb la desinformació rampant, és fonamental fomentar el pensament crític.

Vam veure aquest any a la primera edició dels Premis AMIC Tresdeu, que la creació de contingut en català està en plena forma. Però què li falta a la creació de continguts en català per consolidar-se?

Hi ha un punt clau: necessitem continguts en català per a totes les edats i temàtiques. No només per als joves. Per exemple, molts professionals o persones de 50 o 60 anys fan posts a LinkedIn en castellà o anglès, però no en català. Hem de normalitzar que el català estigui present en tot: des de vídeos explicant com arreglar un cotxe fins a continguts més quotidians, com la senyora que ensenya les seves compres a algun supermercat.

El català ha de ser present en qualsevol format, per absurd que pugui semblar. Quan aconseguim això, haurem fet un gran pas.