Trencar la barrera entre el nosaltres i els altres, amb Òmnia L'Bakkali
Altres entrevistats
24/12/2024
El Pòdcast de l’AMIC: Entrevista a Dani Guillem, periodista i pòdcaster de InSedentarios
 
17/12/2024
Júlia Serrasolsas: “Si he de perdre audiència perquè el meu discurs és antifeixista, em sembla meravellós”
 
10/12/2024
Juan Juncosa: "La motivació és la clau per transformar obstacles en oportunitats"
 
05/12/2024
Mamadou Yero Seydi, “El moviment antiracista ha patit un cert caràcter identitari”
 
26/11/2024
El Pòdcast de l’AMIC: Mariola Dinarès, periodista i creadora de contingut
 
19/11/2024
Antoni Guiscafrè: "La varietat de dialectes ens enriqueix i dona força al contingut en català"
 
Text: Text: Regina Rigau - El Monocle / Imatges: Aina Pizarro - El Monocle
27/12/2023

Parlem amb l'Òmnia L'Bakkali, autora d'"Un far a tres minuts de casa", una història autobiogràfica que es recull a la nova col·lecció Brunzits, dirigida per Juliana Canet de l'editorial Grup 62.

Qui és l'Òmnia?

L'Òmnia és una noia de vint-i-quatre anys, que porta des que era ben petita tenint ganes d'escriure un llibre. Una noia a la qual li agrada molt llegir. I sobretot, un valor a destacar, és que pot parlar en qualitat de filla d'immigrants i de la seva experiència com a filla d'immigrants; tocant temes com el racisme, la precarietat, l'emancipació... Al final l'Òmnia té una varietat de temes de què parlar.

Com reps l'encàrrec de fer un llibre?

El primer contacte que vaig tenir amb la Juliana va ser un dia que em va enviar un missatge directe per Twitter. Em va dir: "Ei bon dia Òmnia, com estàs?". I jo vaig respondre, i no em va tornar a dir res. Llavors vaig estar mesos amb la curiositat de dir, perquè em va obrir?, que volia? I de sobte un dia estava a la feina, i em va tornar a escriure per dir-me que em volia proposar una cosa. Em va explicar tota la idea que hi ha darrere la col·lecció de Brunzits, i em va animar a participar. Jo recordo estar a la feina tremolant, estant eufòrica... perquè tenia l'oportunitat d'escriure.

T'ha costat explicar part de la teva vida personal?

Totes les autoficcions tenen la seva part d'auto i la seva part de ficció, i jo crec que en el meu cas no hi ha una gran part d'auto, excepte al principi. I la ficció sí que agafa més de pes. Jo la idea que tenia en fer l'autoficció, era explicar la meva experiència pròpia dintre de la part d'auto, exposant mostres de les problemàtiques que puc haver viscut... com ara el racisme, i que a la part de ficció serveixi per crear una situació molt més brutal o cruel, que potser jo no l'havia viscut, però que servia per posar el tema sobre la taula. I perquè hi ha d'altres persones que sí que l'han viscut.

Parles de sentir-se forestera. Què vol dir això?

El que passa amb els fills d'immigrants, és que a vegades patim una crisi d'identitat. Ens preguntem fins a quin punt som del món dels orígens -d'on venim-, i fins a quin punt som del món d'aquí. Jo crec que és molt important sentir-nos rebuts, per sentir-nos d'aquí i no sentir-nos forasters. I si no ens sentim rebuts, això implica directament al sentiment de sentir-se estranger.

Quines hostilitats hi ha a la societat occidental? Com es plasma el racisme?

En el meu cas propi jo crec que per fortuna, entre cometes, el meu aspecte és bastant ambigu. Això el que vol dir és que no crido directament que soc immigrant. Llavors les mostres de racisme potser les he sentit molt més en el moment en què jo m'expresso, o dic en veu alta que soc filla d'immigrants i vinc del Marroc, i llavors sempre hi ha els típics comentaris. Comentaris dels petitons, com: ara sembles d'aquí, o parles molt bé català. I haver de dir: és que m'he passat tota la vida a Catalunya, i de fet conec molt més Catalunya del que conec el Marroc. I després doncs hi ha mostres més grans, d'haver sentit aquest racisme en converses de forma molt més directe.

La correlació entre dues cultures també pot ser alguna cosa positiva?

Sí, al final les cultures enriqueixen. Jo penso que conèixer dos mons diferents, t'aporta coses diferents. Cada món té coses bones, coses dolentes... però és enriquidor. I també és divertit conèixer dos mons, t'endús coses bones com ara celebrar dues festivitats; jo celebrava Nadal, potser no de la mateixa manera que el celebra qualsevol aquí, però sí que em regalaven coses, i a la vegada també celebrava la festa del xai, el ramadà...

Has tingut clar des d'un inici la temàtica del llibre?

No, perquè en el primer moment en què la Juliana em va dir d'escriure el llibre, sí que va posar una mica la idea sobre la taula. I jo el primer que vaig dir va ser: jo no vull ser la típica filla d'immigrants que només sap parlar sobre ser filla d'immigrants i sobre racisme. I li vaig dir que volia parlar de moltes coses més, i no només d'això. Llavors jo anava escrivint, i crec que just un mes abans aproximadament de fer l'entrega, se'm va il·luminar el cap i li vaig dir a la Juliana que, ja que tenia l'oportunitat de parlar en qualitat de filla d'immigrants, sabent perfectament que hi ha moltes persones que no poden fer-ho perquè no tenen oportunitat, ho havia d'aprofitar. I llavors vaig fer tot el canvi, vaig adaptar tot el que tenia escrit amb la nova línia narrativa i no estic gens penedida, estic molt contenta d'haver-ho fet.

Et molesta que pel fet de ser filla d'immigrants sempre se't relacioni amb les mateixes temàtiques?

Sí, sobretot perquè jo porto gairebé tota la vida de no parlar sobre això. Ho portava més endins, i en parlava molt poc. Llavors jo m'he format opinió en moltíssimes coses, i estic acostumada de parlar de molts temes més enllà del racisme o la immigració. A mi m'agrada que em consultin o em demanin informació sobre altres temes. De la mateixa manera que els joves només siguin cridats als mitjans per parlar sobre temes de joventut. No ens podem reduir només a parlar d'aquests temes, tenim moltes coses a dir.

Quin missatge destacaries del teu llibre?

Intento trencar la barrera entre el nosaltres i els altres. Crec que és l'objectiu principal del llibre. Intento posar molt de palès en deixar de percebre les persones que venen de fora com a persones que no s'assemblen gens a nosaltres, que només volen aportar coses dolentes... Intento posar també el debat sobre la taula de com es pot fer perquè aquestes persones se sentin integrades i respectades. A part d'això jo sempre dic que el llibre té doble funcionalitat. D'una banda, la d'acompanyar a nens com jo, i trobar-se reflectits en una obra literària que fins ara jo crec que hi ha molt poca cosa, molt poca teca, pel que fa a espais on puguin veure la seva pròpia experiència. I, d'altra banda, la funcionalitat de fer pedagogia, a les persones que potser no tenen aquesta realitat, però que puguin entendre com és ser fill d'immigrants.

Des de quines altres vies creus que es pot produir aquesta pedagogia o augment de sensibilitat?

Jo crec que el primer pas rau en el dia a dia. Si el contacte que tenim amb les persones més properes, els companys de classe o de feina... amb qui sigui, crec que és tan fàcil com obviar el fet que som fills d'immigrants. Simplement, cal tractar aquestes persones com qualssevol altres, intentar eliminar prejudicis -tot i que tots tenim una mica de racisme integrat dins-. És feina de tots, en el dia a dia cuidar aquests prejudicis, evitar que es facin més grans, i respectar-nos.

Continuaràs escrivint?

S'ha posat en contacte alguna editorial, jo intentaré continuar amb la que tinc. La meva idea és continuar escrivint, que és el que m'agrada. Que vinguin més llibres si pot ser, treballar-hi i posar-hi moltes ganes. A mi l'experiència m'ha agradat molt, d'alguna manera també és sentir que estàs posant el teu granet de sorra en aquest món, que estàs fent alguna cosa... amb això ja val la pena, però a part a mi m'agrada moltíssim escriure, i es publiqui o no, ho continuaré fent.



AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93.452.73.71 - Fax 93.452.73.72 - info@amic.media