No tot és cervesa a la casa Damm, perquè també són propietaris de les marques d’aigua mineral Veri, Fuente Liviana, Pirinea i Font Major, i del llegendari batut de cacau Cacaolat
"Una crítica negativa a TripAdvisor et fa perdre els estreps"
Ressenyes pagades, enveges entre competència, comentaris inventats i uns restauradors que lluiten contra un fenomen que no s'atura
L'èxit d'un restaurant o d'un allotjament turístic a Catalunya depèn, a part del boca-orella dels clients, de la bona imatge que té a Internet. Des d'una pàgina web atractiva i d'una presè...
El Cavall Fort i la Intel·ligència Artificial
Passades les fases de la negació i de la ira arriben les de la negociació i l'acceptació i això és el que està passant amb la Intel·ligència Artificial. L'exemple més evident als ...
La productora catalana que catapulta el talent local arreu del món
Fasten Films ha participat en la producció de films com Mediterráneo, guanyadora de diversos premis Gaudí i Goya l'any 2022
Fasten Films és segurament una gran desconeguda per la majoria de lectors, però quan parlem d'ella, estem parlant de la productora que hi ha darrere de Mediterráneo, guanyadora de quatre premis Gaudí i nominada a set m...

 


 

La guerra de la cervesa: la lluita pel domini d'un sector històric
En un sector molt tradicional, l’entrada de les multinacionals ha contribuït de manera determinant a dibuixar el mapa del mercat cerveser

Tradicionalment, els diferents fabricants de cervesa de la península es limitaven a controlar el seu territori natural com si es tractés d’un feu medieval. Però d’uns anys ençà, les fronteres que delimitaven aquestes zones van evaporar-se i els productors van començar a competir entre ells com mai abans ho havien fet. En un sector molt tradicional -els principals fabricants tenen més d’un segle d’existència- l’entrada de les multinacionals ha contribuït de manera determinant a dibuixar el mapa del mercat que s’ha acabat imposant, si més no de moment.

Quan parlem de cervesa, la primera marca que ens ve al cap és Damm, l’ensenya catalana omnipresent al país. La companyia de l’estrella de cinc puntes té els seus orígens el 1876 -tal com apareix indicat a l’etiqueta de les ampolles i de les llaunes- i com acostuma a passar en aquesta terra amb moltes altres coses, ja és més que una cervesa. La seva presència constant a festivals de música i a competicions esportives, juntament amb les seves sorolloses campanyes publicitàries a la televisió, l’han convertida en part de la cultura popular local. L’any 2021, un cop deixada enrere la pandèmia, van atansar-se als 1.500 milions d’euros de facturació, deixant un benefici net de més 120 milions per als seus accionistes, un club molt privilegiat des que el 2015 la companyia va deixar de cotitzar a borsa. Parlant dels accionistes, cal dir que qui té la major part del capital de l’empresa és la família Carceller, que posseeix entre el 40 i 50% dels títols. Darrere d’ells hi ha com a soci de referència la multinacional alemanya de l’alimentació Dr. Oetker, que té un 25% del capital. Per sota d’ells, i amb participacions al voltant del 5%, hi ha dues de les famílies fundacionals, els Armadàs i els Agenjo, aquests últims descendents de Joseph Damm, qui dona nom a la marca.

Tots plegats tenim molt present l’Estrella Damm (per a algunes generacions coneguda com a Estrella Dorada), però el ventall de marques de la casa és realment ampli: sota l’ensenya Damm hi ha gairebé una vintena de referències diferents, però cal tenir en compte també les altres marques de cervesa del grup, com són Estrella de Levante, Victoria, Turia, Estrella del Sur, etc. que també tenen les seves pròpies varietats. I no tot és cervesa a la casa Damm, perquè també són propietaris de les marques d’aigua mineral Veri, Fuente Liviana, Pirinea i Font Major, i del llegendari batut de cacau Cacaolat, un producte que van rescatar de la fallida de Nueva Rumasa a mitges amb Cobega. També formen part del seu catàleg la llet Granjas de Mallorca, els batuts Lacao, la sangria Sureo, la tònica Fever Tree i els cafès Garriga. La producció de cervesa del grup s’enfila per sobre del 10 milions d’hectolitres.

En l’àmbit dels establiments comercials, Damm és propietària de la cadena d’entrepans Rodilla, de les cafeteries Jamaica, d’Hamburguesa Nostra i del Café de Indias. Des del punt de vista empresarial, són accionistes rellevants, amb un 12%, de l’empresa Ebro Foods, una de les grans empreses d’alimentació de l’Estat i, en certa manera, hereva directa de la Compañía de Industrias Agrícolas dels Suñol.

Al nivell de Damm, se situa Mahou San Miguel, que també s’atansa als 1.500 milions d’euros de facturació i supera els 100 milions de beneficis. La seu d’aquesta companyia familiar és Madrid, perquè el grup s’ha constituït al voltant de Mahou, la cervesa tradicional de la capital de l’Estat, tot i que també hi inclou la històrica San Miguel, que té orígens filipins i catalans. Si les arrels de la família Damm cal buscar-les a Alsàcia, els de la nissaga Mahou provenen de la veïna Lorena, d’on es van traslladar per instal·lar-se a Madrid. El net del primer Mahou resident a Castella es va introduir en el món cerveser, posant la llavor del que avui és una gran empresa. L’any 2000, aprofitant que Danone venia la seva participació a San Miguel, els propietaris de Mahou van engrandir el seu grup adquirint l’empresa lleidatana, en una operació xifrada en 55.000 milions de pessetes (330 milions d’euros) pel 70% del capital. Inicialment, la transacció va xocar amb les autoritats de la competència, que van posar tot un seguit de condicions per aprovar-la. Més tard també es farien amb el control d’Alhambra, la cervesa de Granada, a canvi de 200 milions d’euros (2006). La propietat íntegra de la companyia la tenen dues branques de la família Mahou, els Mahou Herráiz i els Gervás Díez. Aquesta empresa produeix anualment uns 12 milions d’hectolitres de cervesa.

L’any 2000, aprofitant que Danone venia la seva participació a San Miguel, els propietaris de Mahou van engrandir el seu grup adquirint l’empresa lleidatana

Un altre dels grups que lideren el sector a l’Estat espanyol és Heineken España, que prové de les compres de Cruzcampo i El Águila que la multinacional neerlandesa ha anat fent al llarg dels anys. La cervesera Cruzcampo la va crear la família Osborne, els dels vins i licors, a la ciutat de Sevilla el 1904, i en concret a una finca veïna del “Templete de la Cruz del Campo”, un indret que serviria d’inspiració per crear la marca, que també va afegir al seu logotip un personatge molt característic anomenat “Gambrinus”.

El 1990 el grup irlandès Guiness va adquirir Cruzcampo per una xifra descomunal: 98.000 milions de pessetes (590 milions d’euros), que van suposar la transacció rècord per una empresa espanyola en tota la història. Pocs anys més tard, Guiness es va fusionar amb Grand Metropolitan per formar el conglomerat Diageo, que va passar a ser el nou propietari de Cruzcampo. I l’any 1999 arribaria el que, de moment, ha estat el darrer viatge de la cervesera sevillana, quan la neerlandesa Heineken va adquirir-ne la propietat a canvi de 145.000 milions de pessetes (870 milions d’euros). Precisament aquesta compra va tenir uns efectes col·laterals que van beneficiar a un altre dels grans fabricants de cervesa: el cas és que quan Heineken es va fer amb el control de Cruzcampo, les autoritats de la competència van obligar els neerlandesos a desprendre’s d’alguns actius, de manera que la marca malaguenya Victoria va acabar en mans de Damm.

L’altra marca d’origen estatal que controla Heineken és El Águila, fundada a Madrid a començaments del segle XX per l’empresari i pintor valencià August Comas Blanco. Durant dècades va disputar a Mahou el domini del centre de la península. A partir del 1984, Heineken va iniciar un procés gradual de compra, fins a aconseguir la totalitat del capital, per acabar fusionant-la amb Amstel, una altra ensenya del grup.

Tot i que la multinacional neerlandesa no especifica la seva facturació a Espanya, segons les dades dels registres públics, les vendes a l’Estat d’aquest fabricant acostumen a vorejar els 1.000 milions d’euros, procedents dels gairebé 10 milions d’hectolitres de cervesa que produeixen. Cal dir que dins del capital de la societat espanyola encara hi ha alguns accionistes procedents de Cruzcampo, que han aconseguit fer-se forts malgrat les successives compravendes.

Hijos de Rivera (Estrella Galicia) té la seu a un carrer de La Corunya que duu el nom del fundador, José María Rivera Corral

La darrera companyia cervesera del grup de líders és Estrella Galicia, que després de moltes dècades confinada al seu territori natural, ha entrat amb molta força a Catalunya. L’empresa darrere la marca és Hijos de Rivera, una companyia familiar que els Rivera han controlat des del mateix moment de la seva fundació, el 1906. El seu logotip és molt visible a gran quantitat de bars catalans: una estrella de sis puntes, també coneguda com a Estrella de David. Precisament avui dia tenen la seu a un carrer de La Corunya que duu el nom del fundador, José María Rivera Corral (resulta força curiós que aquest tram de carrer abans pertanyés a una via anomenada Gambrinus, com el personatge a qui hem fet referència unes línies enrere). La facturació de l’empresa supera ja els 500 milions d’euros, amb uns beneficis de més de 100 milions, cosa que els ha convertit en una de les famílies més riques de Galícia. En aquest cas, la producció arriba a uns 4,5 milions d’hectolitres anuals. En l’àmbit familiar, els Rivera arrosseguen certa maledicció amb tocs de clan Kennedy, perquè en només deu anys de diferència, i en plena joventut, van desaparèixer de manera tràgica dos dels hereus de la nissaga, Diana de Juan Rivera (34 anys) i el seu germà José María (33 anys).

Aquests quatre grups cervesers copen al voltant del 90% del mercat estatal, però a dins de Catalunya, també hi ha marques amb certa implantació que convé ressenyar, com és el cas de Moritz, que pertany a un grup aragonès. La història d’aquest fabricant és ben curiosa, perquè va ser una cervesa molt important a Catalunya des de la seva aparició el 1856 (el propietari provenia d’Alsàcia, com el de Damm) i que va acabar fent fallida el 1978. Molt de temps després, el 2004, els descendents -propietaris de la cervesa aragonesa Ámbar- van aportar 30 milions d’euros per tornar a posar en òrbita la marca. Des d’aleshores, la situació de crisi permanent que viu l’empresa ha provocat l’aparició de certes escletxes entre la branca aragonesa dels Moritz (encapçalada per Eduardo Roerich Saporta) i la branca catalana (amb Jorge, el germà de l’anterior, com a cap visible).

Els Rivera arrosseguen certa maledicció amb tocs de clan Kennedy, perquè en només deu anys de diferència, i en plena joventut, van desaparèixer de manera tràgica dos dels hereus de la nissaga

Si mirem el sector amb certa perspectiva, sembla clar en les darreres dècades hem viscut un procés de concentració dels diferents fabricants locals. L’entrada de capital estranger també ha contribuït a dinamitzar el sector. Ara cal veure si ja hem arribat al final de la història o si, al contrari, encara viurem més moviments corporatius.

Roger Vinton

 
Veure més notícies
 


AMIC - Qui som? - Avís legal
Gran Via de les Corts Catalanes, 610 1r 2a - 08007 Barcelona
Tel. 93 452 73 71